Les llevantades han deixat els camins de camp fangosos i plens de bassiols. En els camins de bosc, récs i riells travessen els fondals i les margenades. Per les parets seques s’escorre una aigua clara de font trobada. Núvols translúcids filtren el sol que entebeeix la terra molla. La terra molla exhala un baf matinal que cobreix el pla i escampa un bleix de quietud primigènia. Sembla respirar. L’autor del Gènesi degué escriure allò de la creació del món i de les aigües que cobrien la terra un dia com aquests, passada una llevantada.
Al caminal, a la tombada, a la carena, a la mota, els arbrissons alenen entebeïts sota el cel de llum. No hi ha un sol camí que no porti a l’encontre dels arbres que foren despullats, després nus, ara revestits de brosta nova.
Tot camí revesteix la nuesa dels arbres. Els oratges de primavera comencen de revestir els arbres nus. Les pluges han caigut amb pauses i han enfonyat la fullaraca podrida a la terra molla. La llevantada va venir a pas de bou que llaura. Els vials de la muntanya són per estrenar. La tebior de primavera anuncia cada hora que els blats volen espigar. Tota orella percep avui la inconfusible anticipació de la terra prenys. La font ha reprès el cant després del glaç: totes les roses floriran. La merla salta pel fruiterar que estrena flor i reaprèn el cant del matí amb premonicions de ventura. A la tombada del comiat els roures estendran un cobricel de tebiors i florirà el roser de bardissa.
