dilluns, 18 de febrer de 2013

UN BERNHARD PER A RATZINGER




L’espantada del Non Habemus Papam de Ratzinger ha trobat el seu autèntic senyal premonitori en la pel·lícula Habemus Papam, on Nanni Moretti narra com el cardenal Melville, després de ser elegit papa pels cardenals del conclave, és presa del pànic escènico-històric i emprèn l’espantada, que és el desistiment brusc de fer una cosa, motivat per la por.  «He entès que no estic en condicions de fer el paper que m’ha estat confiat», diu l’heroi de Moretti, convençut de la seva condició de personatge teatral.


La diferència, essencial, entre Melville i Ratzinger està en el temps del desistiment. Mentre el cardenal del film es nega a acceptar un càrrec que mai no ha entrat en el seu horitzó i  ni tan sols es veu capaç d’estar a l’altura de l’elecció divina, Ratzinger va assumir el papat amb celeritat i complaença, com si ho esperés feia temps  i anés per feina. I no és fins al cap de vuit anys que desisteix, dimissiona. Ell que creia tant en el poder de la Paraula, ara la paraula és aquesta, dimissió. El paper de papa dimissionari és més singular que cap altre en la Commedia del nostre temps.


Tants vaticanistes i només un artista com Moretti ha estat capaç d’anticipar el futur en clau de comèdia. No és en el personatge de Blanquerna de Ramon Llull on el teòleg Ratzinger es podia inspirar. És en  l’amarga sàtira del cineasta italià on el papa elegit pels cardenals en connivència divina  podria veure’s com el personatge desbordat per la «missió» que ha assumit, amb la diferència que l’un no desitjava el càrrec i Benet setze sí. Sota l’aparença de generositat i menyspreu del poder el gest de Ratzinger traspua l’urc de distinció, propi de l’intel·lectual que vol deixar una empremta ni que sigui la de la dimissió. Exemplar, això sí, sobretot retroactivament vers molts predecessors seus.


Exemplar, però tan difícil d’aguantar com ho serà la seva nova missió de papa dimissionari. On és el Thomas Bernhard capaç de crear la dramatúrgia que porti a escena les visites que rebrà Ratzinger en la seva residència romana o bavaresa? Quins personatges li posarà d’interlocutors per a un diàleg distès sobre la marxa del món? El bisbe Casaldàliga, la reina Isabel II, el filòsof Habermas, el polític Jordi Pujol?
Per al programa de TV Polònia, l’elecció seria més fàcil: Ratzinger rebent la visita del rei d’Espanya. O de la reina, potser millor.