Pàgines

dissabte, 5 de gener de 2013

PER A MOISÈS BROGGI


4 de gener de 2013
L’aire era ple de fantasmes que rondaven amunt i avall, atrafegats i sense parar de gemegar. Tots portaven cadenes, com l’espectre d’en Marley; uns quants (que potser eren governs culpables) estaven encadenats entre ells; no n’hi havia cap de lliure. [...] Es veia ben clar que el que els turmentava a tots era que volien intervenir a fi de bé en els afers d’aquest món però havien perdut per sempre la facultat de fer-ho. (Charles Dickens, Cançó de Nadal en prosa).

Llegint aquest relat dickensià d’espectres, en la traducció de Xavier Pàmies, tan dickensiana, intentava de copsar-hi l’esperit de la idea del gran narrador: que els lectors  hi trobessin l'acord amb si mateixos, d’ells amb ells, amb aquesta època de l’any i amb ell, l’autor, Dickens. No sé si m'ha passat ben bé tal com ell desitjava, però ja a la primera estrofa de la cançó, L’espectre d’en Marley, se’m va fer inevitable de reconèixer personatges poderosos dels nostres temps en la corrua d’espectres que aquella memorable nit de Nadal l’espectre d’en Marley, difunt, va conduir a visitar el seu soci, el senyor Scrooge, un escanyapobres extorquidor, despietat prestamista, explotador de desnonats i  gent sense feina, avariciós compulsiu, implacable creador de pobresa, incapaç de celebrar Nadal i d’ajudar gent desvagada a celebrar-lo.      

Darrera en Marley venien els espectres-espectres. Eren els de personatges desbancats per la biologia, però mantinguts en circulació pels seus beneficiaris i clients, com ara, per dir-ne un, l’espectre del general superlatiu del segle XX encadenat a una corrua interminable de gent catalana que per culpa seva no van acomplir ni els anys de vida que els pertocaven ni en la dignitat nacional que els corresponia. Hi havia també els espectres per anticipació, vivents, admesos abans d’hora al reialme dels espectres, a causa de no resistir la realitat in vivo. Com era el cas, també per dir-ne un, de l’espectre d’un conegut mataelefants que es permet de defensar amenaçadorament la unitat d’opressió nacional que li va llegar el general superlatiu. O l’espectre del registrador de la propietat que governa aquella unitat botí de guerra i cobra per dormir dues nits cada dia, seguit d’una corrua de clients seus dotats de doble pernoctació com ell. 

Entre els espectres més patètics hi havia els desbancats de la taula del poder, amortitzats, excedents, que no es resignen a callar, sinó que apareixen a la premsa signant articles ideològics mancats d’idees o surten a les pantalles gesticulant sobre la crisi, com si la flaire del poder que  abans els generava audiència no els hagués abandonat per sempre. Com si la crisi no fos la màscara tragicòmica que portaran per sempre més després de crear-la sense entendre-la, de negar-la sense reconèixer-ne la gravetat, de fer-la crònica sense assumir la responsabilitat d’haver generat tanta pobresa de tants  i creant tanta riquesa de tan pocs.     

Deu ser una sensació d’allò més aterridora  descobrir que un dia havies tingut la facultat d’intervenir a fi de bé en els afers d’aquest món, però que ara se t’ha acabat i et costa d’acceptar i no saps dissimular-ho. I encara et deu turmentar més adonar-te que, quan la tenies, no vares saber fer-ne ús  i que de la teva intervenció en els afers d’aquest món no en queda res fora un munt d’oportunitats desaprofitades. O veure com, per incompetència teva o per obediència als qui et van posar a les llistes electorals,  no la vares fer servir com havies promès als qui demanaves el vot. Ara rondes amunt i avall en l’aire ple de fantasmes on encara pretens projectar-te, mal que sigui en la teva ombra espectral, signant articles de premsa anodins, prenent part en tertúlies d’experts en xerrar, penjant agudeses sense sintaxi a les xarxes socials.

El meu intent de copsar l’esperit nadalenc que evoca Dickens s’atura aquí, però tots aquests dies no ha deixat d’arribar-me de tant en tant el so fantasmal de les cadenes d’uns quants espectres (que potser eren governs culpables) encadenats entre ells; no n’hi havia cap de lliure. Ara bé, si jo fos Dickens, els donaria la meva llibertat perquè ells recuperessin la facultat d’intervenir a fi de bé en els afers d’aquest món i poguessin anar, encara que no a la capçalera i sense pancarta, a la corrua que Moisès Broggi ha passat a conduir. I si no fos possible, perquè Dickens ja va escriure el que havia d’escriure, mostraria, si res més no, les cadenes que encadenaran els espectres dels qui van pel camí de ser potser governs culpables i els donaria l'oportunitat de rectificar el futur que està per escriure.