És una de les perles que es troben a Canvis, la novel·leta de Mo Yan que
em va cagar el tió de la Carlota i en Víctor. L’he llegida d’una tirada. En
plena ressaca nadalenca de cosoneria. Vaig obrir el llibre sense expectatives,
només per saber de què anava aquest escriptor xinès, discutit, coronat amb el
Premi Nobel de Literatura 2012. «A veure què te’n sembla. No en sé res. Ja m’ho
diràs».
Doncs, mira, a la pàgina 15 em va enganxar. En una escena
d’escola rural dels temps de Mao el mestre llegeix la redacció d’un noi que ha
escrit: «–No tinc cap altre ideal. Només tinc un ideal. El meu ideal és ser el
pare de la Lu Wenli», que és la companya de pupitre del narrador.
Enmig de les rialles dels companys i els plors de la pobra
Lu Wenli, el mestre demana al noi insistentment, cruelment, però inútilment, per què ha escrit
allò. El noi s’encastella en el mutisme, el mestre sent desafiada la seva
autoritat i s’adona, de sobte, que la cosa se li ha escapat de les mans.
Però un arc que ja ha disparat no pot recuperar la
fletxa i l’únic que podia fer era continuar insistint.
Que vol dir expulsar el noi de
classe i de l’escola i començar, a partir d’aquell moment, una nova època per
al noi, la noia, el mestre, els companys, el poble. La sageta ha sortit disparada d’aquell arc tensat i ja res
no en canviarà la trajectòria, seguida en cent pàgines de lletra grossa i
marges generosos i amb un domini magistral del tempo narratiu i dels seus canvis.
En tancar el llibre de Mo Yan he pensat que som un arc
disparat i que les nostres vides són fletxes que ja no recuperem. On és la meva
fletxa? On és la teva? La seva ha fet diana en mi. La meva davalla cap al fitó.
El que no sé és quin arc la va disparar. Quin canvi? Quins canvis tensen l’arc
de les vides humanes i la vida dels pobles?
No sé xinès, però m’agrada pensar que el títol de la
novel·la de Mo Yan, Canvis, fa referència al Llibre de les mutacions, el gran clàssic del pensament xinès. I qui sap si també al llibre de l'admirador i estudiós de Confuci, Bertold Brecht, Me-ti, Buch der
Wendungen,
traduït per Segimon Serrallonga per Me-ti. Llibre dels canvis, títol inexpressiu, imposat
per l’editor, que devia apreciar més la vulgaritat del «canvi», que no la força
de Wendung,
que vol dir coses suggerents com gir, volta, girada, revolt, tombant.
El cas és que en el seu petit gran llibre dels Canvis Mo Yan narra els petits grans
canvis de la Xina contemporània i el cas és que m’ha permès de seguir durant tres hores de lectura que no oblidaré les
vides de personatges que no són ni això, personatges, sinó persones, gent, a
qui el el camió GAZ-51, de fabricació soviètica, que el pare de la Lu Wendi
condueix per itineraris plens de pols i de revolts, de girs i voltes
i viratges, d’una banda a l’altra de la Gran Muralla i del gran gir de la revolució.
Però el contrast entre el silenci eloqüent i la confessió
muda del noi que declara el seu amor a Lu Wendi en la redacció escolar, també
em porta al Yiging o Llibre de les mutacions, la bíblia xinesa. Conté la visió del
cosmos, la natura i la vida dels humans a través dels
opòsits i les dualitats, sol i lluna, nit i dia, oposat i complementari, esclau i senyor,
combatre i rendir-se. Totes les situacions de l’existència són explicades per
la dinàmica de la successió d’un estadi per un altre, com fan les estacions de
l’any, indefinidament, sempre repetides sempre diferents.
I a la fi, la meva lectura nadalenca dels Canvis del premi Nobel 2012 acaba en una
lectura premonitòria de la inestabilitat de la situació actual. Ara que sortim del
2012 i que entrem en el 2013 pensant en el 2014 és emocionant pensar que l’arc ja
està disparat i que la fletxa de l'11 de setembre cap a l'estat propi de Catalunya ja no es pot recuperar, perquè avança imparable cap
al seu blanc.
