Ara que Europa ja és més que Una aventura anomenada “Europa”, els catalans podríem preguntar a Zygmunt Bauman què hi ha de la nostra europeïtat, del nostre «ser-hi», del nostre Dasein a Europa.
Hi som i no hi som? La constatació de no ser a Europa, a desgrat de ser Europa, colpeix altra vegada els catalans que ens reconeixem europeus de ple dret, però alhora ens en sentim exclosos de plena discriminació. Europeus espanyols? No, gràcies. Sí, d’acord, és Espanya que intercepta l’europeïtat dels catalans. Però Europa, la Unió Europea, és la gran còmplice de la intercepció.
Hi som, però no hi som. Fins quan hem d’esperar que les institucions de la Unió Europea reconeguin l’existència política de Catalunya? Fins quan faran el sord i el cec davant el genocidi lingüístic de la Nació catalana? Fins quan una llengua nacional com és el català no tindrà la protecció jurídica i política de la Unió Europea enfront de les agressions del Regne d’Espanya?
Hi som i no hi som. Som a l’Europa que ha dit prou al mal govern d’Espanya i no dubta a intervenir els seus bancs i la seva política econòmica. Som a l’Europa còmplice, col·laboradora de les polítiques espanyoles que es proposen castellanitzar els territoris de la llengua catalana. Però no som a l’Europa dels pobles, on la política cultural espanyolista no ha de trobar cap consentiment ni cap col·laboració.
Hi som i no hi som. Europa intervé Espanya i Espanya intervé Catalunya. És una intervenció de conseqüències que van més enllà de l’economia i s’estenen pel teixit social i asfixien l’ànima de la cultura d’un poble que no és l’espanyol. Quan s’acabarà la interferència espanyola? Fins quan els europeus de Catalunya no tindrem l’empara d’Europa?
Hi som, però no hi som. Que no ho veuen, que ens han pres fins i tot la capacitat de dir que hi som? De fer-nos visibles? Si l’”Espanya va bien” ha resultat una gran estafa i si l’”Estat de les Autonomies” és la pífia de la in-transició franquista, l’Europa dels pobles no ha de continuar mirant cap a una altra banda, com si Catalunya no fos una qüestió europea.
Com ser a Europa i no ser a Europa?
M’ho preguntava l’altre dia, quan, en el marc de la Xarxa Lluís Vives de les
21 Universitats de la Catalanofonia, el seu president actual, el rector de la
UVic Jordi Montanya, feia una denúncia pública de les agressions a la llengua
pròpia per part de diferents administracions i proclamava que «les universitats
de la Xarxa Vives mantenim inalterable el compromís amb la llengua del nostre
territori, el català».
Ho pensava mentre
la pedagoga Maria Antònia Canals i l’editor i activista Eliseu Climent rebien
la medalla de reconeixement de les universitats i en pronunciaven la laudatio, respectivament, la rectora Marina Geli de la UdG i el president estat
de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol.
Ho pensava, quan, a
la sortida, algú em va dir: «Ja ho veus. Sembla que siguem a Europa». I li vaig
contestar: «Sí, ho sembla. Això vol dir que Europa no és el problema, sinó la
solució. Però, si és la solució, també és el problema».
Addenda:
Ho pensava
recordant la pregunta/exclamació que en Turmenta feia a l’oncle
Manel, quan el veia arribar banzim-banzam a la taula del cafè de can Medeu on
jugaven a la botifarra i el paquet sota la cintura se li marcava notòriament:
«–Collons, Manel! Encara hi som!–». I l’oncle Manel li responia: «–Ser-hi,
ser-hi...? No veus, fotut dropo, que això és el braguer? Ara: ser-hi, ser-hi...
com t’ho diria, perquè ho entenguessis?». I ni ell aconseguia d’explicar el seu
«ser-hi» ni en Turmenta ho hauria entès. O potser ho entenien prou.
