Pàgines

diumenge, 22 de juliol de 2012

VERGONYOSOS I DESVERGONYITS












Ha parat la tramuntana i l’olivera s’ha aquietat, els ràfecs de la casa han parat de xiular i el panteix dels pollancres s’ha assossegat. Amb el silenci s’estén una claror grogosa, tirant a rosa, com el coloret rogenc de les galtes de criatura o el carmí dels pòmuls de senyora de pintura del Barroc.

Deu ser que la natura és capaç de tenir vergonya i enrojolar-se? De fet un rampell de tramuntana com el d’ahir i avui en ple mes de juliol no té gaire sentit i, encara que la natura sigui oficialment inanimada, deu portar una xarxa sensorial, invisible als ulls, que percep i transmet els canvis erronis del temps. O, un moment, el canvi de llum que ens cobreix potser és efecte del foc que, segons els noticiaris, des del matí crema a la Jonquera, i del núvol de fum que la tramuntana  estén com un llençol brut fins a sobre les Gavarres.


No, és obvi, la vergonya, la poca-vergonya i el desvergonyiment no són coses de la natura, sinó dels humans d’ençà que Adam i Eva es van adonar que anaven en pilotes i que Plató va creure necessari discutir sobre si la vergonya és un sentiment amb efectes positius en una cultura democràtica o, per contra, mereixeria ser erradicat (C. H. Tarnopolsky, Prudes, Perverts and Tirans. Plato’s Gorgias and the Politics of Shame).


El cas és que la vergonya del nostre temps no va de pilotes ni de pudicícia ni de grups «socialment anormals» en les societats polítiques. La vergonya del nostre temps és que no tinguin vergonya  els causants de la crisi, aquesta humiliació que ens ha caigut al damunt en forma d’empobriment dels pobres. En castellà en diuen sinvergüenzas i en català  pocavergonyes o desvergonyits. No ve de més o de menys. No en tenen. No es tornen vermells, no es ruboritzen, no els cau la cara de vergonya. No tenen vergonya. Ensenyen les vergonyes, però no tenen vergonya. 


La vergonya del nostre temps és el deshonor que ens humilia a tots, llevat d’ells, que encara sostenen que no han comès cap il·legalitat. Perquè, diuen, ser immoral no va contra la llei. La seva. És la vergonya social de ser governats per ineptes al servei d’estafadors al servei de depredadors. De sentir-nos estafats per banquers i caixaires i consellers i ministres i experts i avaluadors i electes i usurpadors i opinaires i tertuliaires. 


La vergonya del nostre temps no és només vergonya aliena. És vergonya pròpia d’haver-nos equivocat, d’haver-nos deixat enganyar, de consentir l’enganyifa, el repetit incompliment de les promeses, l’acceptació reiterada de gat per llebre, la democràcia contaminada de tirania. Ens avergoneix la seva pocavergonya i la nostra impotència esclafada sota la seva prepotència.


La vergonya del nostre temps és aliena i és pròpia. És el pou on hem caigut i d’on no ens trauran els desvergonyits que ens avergonyeixen, fins que no aprenguem a sortir-ne graó a graó amunt, des de la dignitat que ens fa humans.