Llavors m’han revingut els altres reconeixements d’Ulisses, tots costosos i difícils d'explicar. Els feacis són tan obtusos que no el reconeixen fins que ell mateix no els ho diu. Només Nausica pressent vagament, enamoradament sense ni ella saber-ho, que el nàufrag que ha recollit és l’heroi. O potser no és la Nausica tan continguda d’Homer, sinó la de Goethe/Maragall/Riba, la que en té el pressentiment i l’expressa sense témer les gelosies de la deessa d’ulls clars Atenea, la que a cada punt transmuta l’esfotrassat Ulisses en un galant de pel·lícula. El seu fill Telèmac és tan lent com el seu pare Laertes i com tots els seus amics, començant per Eumeos el porquer. Només Euriclea el reconeix a l’acte tan bon punt li descobreix al peu la cicatriu de la mossegada d’un senglar.
No trobes que la llarga resistència de Penèlope a reconèixer Ulisses és el punt més intrigant de l’Odissea? Com és que després de vint anys de desitjar-lo, ella no se li tira als braços? Per què s’hi resisteix? Per què es fa la desmenjada? Contenció, fredor? És que ja li va bé el paper de gran dama indecisa, que li permet de coquetejar amb els pretendents? Coquetejar i prou? Jugava Homer a la literatura de suspens? «Dona estranya», li diu més d’un cop Ulisses. Estranya, sí, freda, distant, altiva, creguda i incrèdula, fins al punt de no creure’s ni Euriclea ni el seu propi fill Telèmac a qui fa callar dient: «si de veres / és Ulisses que torna al casal, nosaltres, no en dubtis / ens reconeixerem tots dos, i millor; car tenim / senyals que els dos ens sabem i que són un secret per als altres».
Homer ens escamoteja l’escena. Quan t’esperes els senyals secrets que els amants separats fa vint anys se saben l’un de l’altre i només ells se’ls saben, et surt amb aquella història del llit que Ulisses havia construït a la soca d’un oliu i que Penèlope ha guardat a la cambra dels mals endreços. I no en parla més. Acabada la festa «se n’anaren tots a dormir per la casa ombradissa. / Ara, ells dos, quan s’hagueren complert de l’amor desitjable, / van delectar-se amb històries que l’un a l’altre es contaren». I aquí s'acaba el suspens. Tota la curiositat del voyeur frustrada. (Per cert, l'altre dia vaig descobrir que en català tenim "veedor: que veu").
La veritat, amic Eloi, és que jo tampoc no et vaig reconèixer al telèfon, quan el vas despenjar, i , ben obtús, em pensava que havia marcat un número errat. En dir-me que no eres pas tu qui complia anys, sinó ton pare, llavors sí, et vaig reconèixer. I me'n vaig alegrar molt. Però igual que tu vaig dissimular i vaig fer veure que t'havia reconegut. O qui sap si l’enginyós Ulisses ens ha ensenyat a tots dos a dissimular que dissimulem.
