No hi ha cap destí que no es venci amb el menyspreu. Ho acabo de llegir en algun paper o emergeix d’un plec de la memòria, mentre contemplo a Miravet la massa d’aigua de l’Ebre passar indiferent i muda davant la roca del castell i continuar avall imparable amb una lentitud que la fa semblar immòbil. De Tortosa a Arnes passant per Miravet, Benissanet i Horta de Sant Joan, hem resseguit aquests paisatges de tant dolor com joia, tantes derrotes com victòries, però de més bellesa que lletjor, més endurança que dimissió, més indiferència que defalliment.
No hi ha cap destí que no es venci amb el menyspreu. Llegit a Miravet, pren un sentit nou. Transmet aquesta indiferència estoica, activa i resistent, que emana d’aquests llocs fascinants de les Terres de l'Ebre, començant a Tortosa, on Miquel Àngel Arasa ens guia pel camí de la Suda i Llorenç Soldevila a la Biblioteca Marcel·lí Domingo ens glossa Sebastià Juan Arbó biògraf de Verdaguer.
No hi ha cap destí que no es venci amb el menyspreu. Venç a Miravet mentre els professors Joan Fuguet i Carme Plaza ens parlen dels Templers, mentre a Benissanet Albert Pujol ens guia per la ruta literària de Bladé i Desumvila, mentre a Horta de Sant Joan Salvador Carbó ens guia a l'Ecomuseu dels Ports, Josep Sebastià Cid ens parla dels escriptors ebrencs i ens conten la història de les estades cubistes de Picasso i mentre a Arnes el lingüista Miquel Àngel Pradilla ens dibuixa el mosaic preciós de les Terres de l’Ebre.
No hi ha cap destí que no es venci amb el menyspreu. Ja sé d’on m’ha emergit la proclamació de l’adiofòria dels estoics, la indiferència invencible d’aquesta aigua, d’aquesta roca, d’aquestes terres ebrenques. M’ha revingut a Miravet davant l’Ebre, llegint als diaris que el «Banc d’Espanya devora les Caixes Catalanes» i que el Govern indaga quins són «els principals valors dels catalans», sense comptar-hi la indiferència estoica. També és un destí que es venç amb el menyspreu.
