dijous, 20 d’octubre de 2011

MARAGALL AL MEU CARRER

'Les quatre estacions' J. Arcimboldo
Cada vegada que entro al meu carrer i veig la casa nova de pisos que hi han fet, experimento la mateixa sensació de sentir-me presoner del meu temps; vull dir que el temps agafa súbitament als meus ulls una perspectiva històrica sobre la lletjor que va progressant en aquesta banda de la ciutat de Barcelona i amenaça de cobrir-ho tot amb cases com aquesta condemnades a la lletjor per sempre més, tant com durin, sense que cap mirada pura els en pugui redimir. Lletjor, no pas lletgesa, que rimaria amb bellesa i podria contaminar-se’n.

Cada vegada que entro al meu carrer i contemplo la casa nova de pisos que hi han bastit, basteixo el somni d’evadir-me de la presó del meu temps, però m’hi retenen les preguntes: Com serà aquesta casa d’aquí a mil anys? Com deu ser l’autor d’aquesta casa? Quina mena de creativitat és a l’origen de la lletjor? Hi ha lletjor original o és sempre idèntica a ella mateixa? Quina lletjor hi ha en mi que em faci capaç de percebre-la en aquesta casa? És que la percepció de la bellesa passa per la lletjor? Com el bé i el mal es reclamen l’un de l’altre per tal que existeixi la regió de l'A l’altra banda del bé i del mal», que deia Nietzsche. El seu traductor Joan Maragall se sentia sortir del temps, deia en un dels seus articles, «cada vegada que entro al tancat de la Sagrada Família» de Gaudí.

En llegir-ho, vaig traduir l’article al català i en vaig fer el centre de la conferència d’inauguració del curs de la Fundació Joan Maragall sobre la contemporaneïtat del seus textos en els lectors d'avui.