El llibre era allà damunt la taula mig cobert d’altres llibres. En sortia la meitat inferior de la coberta i del títol: CERTESES I (…). Em va fulminar la idea que hi ha mots inquietants. Semblen neutrals, indiferents, però un dia, no saps com ni perquè, se’t tornen hostils, amenaçadors. Amb el mot «certesa» en singular no em passa res. És un mot benigne. Si conté un punt de duresa, també infon confiança. En canvi, el mot CERTESES en plural i en majúscules contundents, el trobo agressiu. Aquestes tres EEE semblen tridents disposats a enforcar-me. La e minúscula era la vocal que a l’escola ens costava més d’escriure, però tenia el so més bonic que les altres. I ens agradava escriure «cel» i «mel». Però les es majúscules em són odioses.
Sort que aquí les certeses porten una «i». CERTESES I... I què més, a més de certeses? El títol del llibre és, doncs, binari? Vull saber què ve després d’aquest pal vertical, sense punt al cim (perquè és majúscula), i em deixo dur per la curiositat que em desperta la conjunció dita copulativa. Trec el llibre del pilot i llegeixo CERTESES I SOMNIS. Tots els recels, totes les prevencions es dissipen. La coberta del llibre aclareix que es tracta de Poesia, que l’autor és Nan Orriols, l’editorial és Viena i el dibuix, de Toni Casassas i el pròleg de Josep M. Ballarín. Als crèdits hi descobreixo que Ramon Cotrina ha revisat l’edició. És justament a casa seva on he comès la indelicadesa de destapar el llibre i on he coincidit amb l’autor que el signa. «Te’l teníem a punt», em diuen tots dos en un plural entendridor més que majestàtic. «Era la sorpresa que et reservàvem a l’hora del cafè. Te'l donem a l'aperitiu. Ja ens diràs què te’n sembla».
Doncs, em sembla, amics, que entre les Certeses i somnis dels vostres versos hi he sentit com la força copulativa de la conjunció més petita s’estenia a totes les certeses reals i a tots els somnis reals que copulen en els poemes del llibre. Primer és la certesa o primer és el somni? Només al fons del fons dels versos neix la tensió que farà cert el somni. O farà somniosa la certesa.
L’olfacte,
Els senglars hi veuen de nit,
amb el nas.
Veuen colors.
Jo procuraré
d’ensumar amb els ulls.
No costa gens.
Crec que ho he fet sempre.
Ara demanaré als senglars
Que m’ensenyin més coses.
Estic segur que els semglars
Llegeixen i escriuen.
No em prohibiu de volar / encara que no tingui ales, és com el somni-certesa de Verdaguer, quan demanava a Déu que li donés ales o li prengués les ganes de volar. La certesa-somni és la del camí, la del sol i la dels estels, proclamada al «Crit final» que tanca el llibre: Vull trobar el camí, / vull trobar el sol / i vull esperar que els estels / siguin meus per sempre.
Em commouen la certesa del somni i el somni de la certesa dels versos infiltrats, trasmudats, que fan volar els ocells que dibuixava el poeta Josep Esteve, de Sant Joan de les Abadesses, el més encertit de tots i el més somiador. Esteve, que portes tantes es d'ocells, les es dels millors versos. Els teus ocells ja ho deien / que tornaries. [...] tu voles, ara, sobre el Pont Vell / i la vila vella / vestit de somni. / Tots els teus ocells t'acompanyen, / ells, que tan bé sabien que havies de tornar.
