Miquel veí, nosatrus vam anar a Girona a passar Sant Jordi. Una gentada. Riuades de gent. De roses i llibres? Si les parades de la Porxada de Granollers et van confirmar el temor que l'Aranya acabarà matant Sant Jordi, les de la Rambla de Girona no ens el van pas conjurar. Molta rosa, però pocs llibres sota l'aixella. En vaig sentir un que deia a l'altre: "el llibre és un producte massa car per mi. No me'l puc permetre. No ho dic pels diners, és clar. Ho dic pel temps". Em vaig girar i eren dos nois tendres amb cara d'universitaris gironins. I em vaig preguntar si només universitaris es poden permetre de pensar i de parlar així.
Feia un dia de sol i núvols alternant-se. Ens vàrem sentir convidats a dinar sota un tendal d'una plaça que no coneixíem, la plaça de Santa Susanna. No ens sentíem turistes guiris. Tothom era del país. Feia temps que no veia la gent del país afamada intentant de trobar una taula lliure on menjar. Tothom devia agafar gana a la mateixa hora. Per sort hi érem deu minuts abans. Venien parelles o famílies senceres del cantó de l'Onyar amb cares d'haver passat per deu establiments sense trobar-hi lloc. Si més no que ens agafi tips.
Demà també baixem avall. Amb recança. Ara torno de veure el meu espectacle: anar a Pentaleu i tornar, fent com si arribés de terra endins i descobrís el pla de Pals i la ratlla del mar, trencada per les Medes, al fons, mentre el sol es va enretirant i la seva ratlla de llum fa l'última llepada al Montgrí i a les pinedes de Begur. Son vint minuts de goig, de gaudi, que diem. Oi que l'Aranya no resisteix aquesta espasa de bellesa? Diuen que no n'hi ha per tant, però jo crec que sí. Per tant i més. Què hi diries tu? Fins aviat
