A Jaume Subirana, retratat per Víctor P. de Óbanos
Mentre et retraten, mires el temps que et congela en la foto. Mires el canó d’on surt la bala: és el feix de llum que atura el flux del riu de la vida i et fixa en la instantània. Mires el fotògraf que dispara des del fons de la creació de cels i terra, quan la terra era un caos i Algú hi va separar la llum de les tenebres, perquè hi figuressis tu.
Retratat, ets com l’afusellat que tindrà el privilegi d’assistir al propi afusellament, quan un dia et preguntis «qui sóc aquest que em mira des dels meus ulls?». Ara veus com el Temps esdevé Durada. No resistiràs al pas del temps, reduït a emulsió que et vol immortal. Ara et dius: «seràs aquest mateix per sempre i mai més no seràs aquest mateix d’avui». I que n’és de dolça l’espera del futur on pengem tantes possibilitats!
En la visió anticipada del teu retrat entres dins la fluència incessant de l’existència. No temis la por que un dia sentiràs, quan et vegis davant del tu mateix que avui eres i descobreixis contra tantes possibilitats destruïdes l’única possibilitat real, aquesta teva.
(«Prosota» en resposta a uns «versots» que m’enviava Jaume Subirana preguntant-se què fan els retratats mentre els retraten).
(«Prosota» en resposta a uns «versots» que m’enviava Jaume Subirana preguntant-se què fan els retratats mentre els retraten).
QUIET AQUÍ
Al Víctor P. de Óbanos
què fa mentre el retraten?
què mira mentre mira
a l’ull de l’objectiu
al fons de tot del negre
als dits de qui dispara?
el negre el dit la tara?
què passa què s’espera
què para què retrata
la llum la mà la bala?
J. S.
