25 de desembre de 2010
Dia de Nadal. Quan érem a punt de seure a taula, truquen de Folgueroles que en Cinto de casa és a l’hospital. Un atac de feridura –un ictus que diem ara– el va abatre ahir al vespre, a l’hora de sopar. Tot just abans d’ahir, vaig trucar-li per anar a dinar. S’hi va apuntar el seu nét, en Jacint. A can Baldiri vàrem xerrar de tot. Al cafè s’hi van afegir els amos, en Daniel i la seva dona. Parlàvem de bolets, dels bolets que fa quinze dies vàrem collir a la pinenquera que només en Cinto sap, amagada al mig de bardisses al Sot de la Granja, entre Masgrau i els Munts a dalt de Savassona. El seu entusiasme em feia reviure l’entusiasme amb què em cridava: «vine, vine, guaita, mai més en la teva vida no en veuràs tants!». Espero que no siguin els últims bolets de la seva vida. Dels seus bolets en la meva vida.
28 de desembre de 2010
Anem a Vic a veure en Cinto a l’hospital. Em diu una frase enigmàtica: «ja no em fa por». Li pregunto «què no et fa por?», i em contesta: «la mort, no em fa por la mort, ja me l’he feta amiga». Penso si «l’amiga» aviat vindrà a buscar-lo. I alhora sento que tot jo m’hi resisteixo. Té 84 anys, sí, però és valent com un roure i em costa d’imaginar-me a mi mateix sense ell, sense el germà gran. Em costa d’acceptar que amb la seva vida s’acabi l’ordre construït al seu entorn. Fràgil, a penes perceptible, però real, que ell manté des de la casa familiar de Folgueroles. Després de la mort del pare i de la mare, en Cinto ha tingut el paper del germà gran de la nostra germandat de vuit. Del gran al petit, cadascun hi ocupa el seu lloc, un lloc únic, ple o ja buit, com el d’en Francisco i el de la Mercè. Ara som sis, les noies, Concepció, Madrona, Maria Carme, i els nois, jo, en Joan i ell, pal de paller, germà gran.
13 de gener de 2011
A la tarda em quedo amb en Cinto, sols. Torna als bolets i em pregunta si els he somiat. A ell li sembla que ho va somiar. De sobte s’abalteix i em diu «mai més, no en trobarem mai més». Quan li dic: «com aquell dia, no», alça la mà i amb un gest que aquests dies repeteix em diu que és un «mai més» final. Llavors li recordo les coses que, a més d’acaçar bolets, ens ensenyava de petits, com fer el pessebre, pastar, pujar en bicicleta, caçar ocells a Puigtinyós. Li recordo un dia d’hivern que va nevar i va venir a treure’ns del llit per ensenyar-nos la neu. Li recordo com l’admiràvem! Quan el vèiem conduir l’auto o venia vestit de soldat o ens deien que festejava. Arriben visites i li diem: «deus estar content de veure tanta gent que t’estima». «Sí», diu ell. «Això no es paga amb diners». I li diem adéu, fins aviat.
18 de febrer de 2011
Amb el cor encongit deixo en Cinto a l’hospital. Em pregunto si passarà el cap de setmana. A la nit vaig a Folgueroles a veure l’espectacle d’en Lluís Soler sobre Canigó. Tothom demana per ell. Se’m fa estrany que no hi sigui. Algú em recorda els seus temps de forner i el pa i la coca que sabia fer i la generositat amb què del petit forn que tenia els darrers anys en treia i repartia pizzes i coques i pans. A l’últim petó que li he fet, quan han arribat els seus fills i me n’he anat, el cor m’ha dit que «mai més».
21 de febrer de 2012
Truca la Carlota. En Cinto s’ha mort a la matinada. Recordo el seu «mai més». I penso en l’última cosa de germà gran que m’ha ensenyat: a no tenir por de la mort, si te la fas amiga.
(Notes llegides a l’enterrament del meu germà Cinto el dia 22 de febrer de 2011)
