M’ha tocat el Passatge d’Anníbal.
Hem fet una lectura pleinairista de Verdaguer entre el bosc i els conreus, declamant, sota un cel d’hivern i una natura expectant. Amb el seu poema Canigó a la mà n’he llegit unes estrofes caminant i parant, mentre l’equip d’imatge i so davant meu gravava l’escena visual i àudio. M’imagino a la pantalla com un dels personatges de Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, quan caminen pel bosc repetint-se xiuxiuejant el llibre que han de memoritzar, per tal de salvar-lo de l’extinció a què el tirà té condemnats tots els llibres que pensa que fan pensar que és un tirà. Els llibres de paper seran destruïts pel foc, però els lectors convertits en llibres vivents els salvaran imprimint-los a les pàgines de la memòria amb lletres indestructibles.
Posats en una situació tan extrema, no em faria res que m’assignessin el Canigó de Verdaguer. Acabaria d’aprendre-me’l de memòria, millor dit, de cor, que és la manera d’aprendre per no oblidar. Si calgués salvar un sol llibre en català, no seria una mala opció. Canigó és una summa de la catalanitat com l’Odissea ho és de la grecitat i l’Eneida de la romanitat. Els seus dotze cants amb més de quatre mil tres-cents versos recorren la geografia i la història del nostre poble. Del passatge d’Anníbal pel Pirineu i el naixement de la idea catalana al cor de l’Europa carolíngia fins a la plenitud de l’estat fundat pel casal de Barcelona i acabant amb l’anticipació d’una independència literària i total.
La gravació d’avui és una de les 125 que conformen la producció àudiovisual de Canigó en 125 veus, tantes com anys fa que Verdaguer el va publicar. L’any 1886. Veus diverses en la mateixa llengua, veus independents en prosòdia polifònica, veus professionals de dicció artística i veus de lectors corrents, infantils i adultes, veus de personatges i de gent anònima. La idea de llegir el poema Canigó en 125 veus la vaig llançar com el pescador de canya tira l’ham. La Casa Museu Verdaguer de Folgueroles demanava suggeriments per a commemorar el centvinticinquè aniversari del gran poema, que s’esqueia el 2011. Ja en una efemèride verdagueriana anterior Perejaume va idear la lectura simultània de l’obra del poeta des de punts geodèsics que cobrien el terme de Folgueroles. Doncs, per què no llegir Canigó amb tants lectors com anys fa que el poema té lectors?
La idea, l’han perfeccionada a Folgueroles i la gent de l’àudiovisual ha situat les lectures en escenaris diferents, tots en obert, tots a l’aire lliure i tots en veu de lectors ambulants. La suma de les seqüències rodades farà una sola peça audiovisual, que conformarà un àudiollibre i un llibre digital. Davant l’amenaça que el llibre de paper desapareixerà engolit per la tirania mancomunada de la sostenibilitat, la globalitat i l’ecotecnologia, Canigó de Verdaguer, el poema transfronterer dels catalans de banda i banda del Pirineu, tindrà una versió incombustible en la veu, la imatge i la lletra sobreimpresa d’aquest llargmetratge.
Hem anat, doncs, a llegir a plein air. Els nois de la gravació han trobat que els exteriors de l’Empordanet els anaven bé a ells, entesos de les formes i la llum, i als versos, pel silenci que hi fa. Érem tres lectors: Miquel Desclot, de Fontclara; Toti Soler, de Palausator, i jo de Sant Feliu de Boada. Havíem pensat en un dia de sol, d’aquells d’hivern amb un bleix de tramuntana que esbandeix tota calitja i fa aparèixer a l’horitzó la silueta del muntanyam nevat de Canigó. No hem tingut sort i ens hem aconsolat amb fons de Montgrí, que de sobte el sol ha il·luminat, o de velles pedres de murs, casalots, campanars.
El fragment que m’havien assignat és de la gran oda del Passatge d’Anníbal, del cant VII, el «Desencantament» del dissortat Gentil que tanmateix té la sort d’enamorar-se i de sentir com «el cor de l’home és una mar, tot l’univers no l'ompliria». N’he llegit les primeres estrofes d’alexandrins, quan Verdaguer imagina l’exèrcit d’Anníbal travessant el Pirineu per Espolla, Carbassera i coll Tarrés, Puig Maçana, la roca de Montbram i el bosquet dels Horts. Una geografia tan realista com fantàstica. Però més enllà de les dades precises, ell hi posa la música dels topònims meravellosament acordats en vers. I en realitat l’exèrcit d’Anníbal el veia com una serp enorme que corre i anguileja,/ des de Banyuls a Salses, de Salses fins a Osseja,/ podent dues vegades lo Rosselló faixar.
He caminat, doncs, declamant versos immortals vora la pineda i l’olivar, arran del camí antic de la Bisbal a Pals, entre la vall de Pantaleu i el pla de Sant Feliu de Boada. Sense Canigó nevat de fons, la càmera veia el campanar inacabat del poblet, la ratlla del Montgrí a l’horitzó, allargant-se cap a llevant, allà on amb el sol l’Estartit i les Illes Medes ixen del mar, amb les pinedes de Pals, els turons i les dunes i la fada de Begur. L’encontre de versos de Verdaguer amb paisatges empordanencs de Josep Pla, a qui pressentíem escoltant des de Llofriu, feien una combinació tal que fins i tot el sol ha sortit a badar una estona quan passàvem al vers que diu que els faigs i les moixeres són canyes que s’ajauen i que de la fona d'un foner balear la pedra surt brunzenta, o aterra o fa portell.
Què són 125 anys per a un poble, un demos com el català? Què són 125 peces del poema Canigó per al tresor immens i incombustible del patrimoni literari de llengua catalana? Tanta bellesa no pot no ser per sempre.
