L’alcalde ha fet un ban de Nadal per al 2010. Fora rosers als llindars dels portals de les cases. Fora buguenvíl·lees a les façanes. Fora xuclamels a les parets. La via pública no és per a espècies arbustives ni ornamentacions vegetals, proclama l’autoritat municipal. Els carrers, doncs, són per a qui se’ls treballa. Vehicles que es refoten de tots els senyals de tràfic. Motos amb tub d’escapament lliure. Camions d’hipertonatge. Màquines gegants de mides mastodòntiques. La vegetació serà tolerada temporalment fins a vint-i-cinc centímetres de la perpendicular de la façana. Si en passa, l’Ajuntament procedirà a tallar la planta de soca-rel. Fins al 30 de gener de 2010. Això és saber manar. La incògnita és qui n’ha tingut la idea. Els uns diuen que els tècnics urbanistes, que ara no saben gaire què fer amb això de la reducció de l’obra pública. Uns altres sospiten que la mesura es desprèn de l’ideari de l’autoritat municipal: qui vulgui verdura, que vagi a l’hort, i qui vulgui flors, que es faci un jardí o posi uns testos o unes jardineres, estretetes, això sí. Uns tercers han sabut que la mesura prové de la petició dels mateixos condemants a l’extermini, rosers i buguenvíl·lees: demanen que no els sotmetin més al trànsit rodat i que no els fa pas res que les subtitueixen amb rosers i buguenvíl·lees de plàstic adhesiu a les parets. N’hi ha de tan perfectes, que no semblen artificials. Amb la figuració ja n’hi hauria prou, diu que diuen. Commovedora autoimmolació de les flors de façana! El real cedeix. No pas al virtual, sinó al municipal.
