Sento els esgarips de la porta del gener de les dues cares, quan gira d’un any a l’altre, d’una dècada a l’altra, mentre «rodolen / els mísers humans / a cegues de l’una / hora dins l’altra,/ com aigua de roca / a roca llançada, / anys i anys dins l’incert, daltabaix».
No sento els grinyols dels discursos de fi d’any. No grinyolen perquè no tenen xarneres on girar, només paraules amb què simular que giren. Clavats en el punt fix de la ucronia, no poden grinyolar, mentre la tempesta de la Història els envolta de runes que no veuen.
Un llibre em fa sentir la Història que va de part. És un dels meus llibres de l’any, La Xina que arriba, de Manel Ollé. Després de mesos d’esperar-me, l’atrapo en els moments de trànsit de la primera a la segona dècada del segle vint-i-u, prenyada de passat.
Sento els seu esgarips de partera. Gràcies, Manel Ollé, de fer-me sentir arribar la Xina. En aquells temps vaig veure La Cina è vicina de Marco Bellochio i vaig llegir el Llibre roig de Mao i fins i tot unes pàgines de Baltasar Porcel. Però la Xina m’era més llunyana que abans. Ara és aquí.
Abans me l'acostaven per Nadal les tres taronges de la Xina amb què la pastora Caterina enramava el pessebre. Després, les restes de l'Home de Pequín (Sinanthropus pekinensis), descobert pel paleontòleg, teòleg i filòsof francès Pierre Teilhard de Chardin. El de la matèria dotada de consciència.
Ara sento com Janus grinyola tancant obrint la porta a La Xina que arriba carregada amb les taronges dels anys que passen i segles empenyen. Un llibre llevadora, com era la mare de Sòcrates. Llibre llevador, de tan endins com em fa sentir els meus propis grinyols, mentre rodolo «en l’incert, daltabaix».
