dimecres, 23 d’abril de 2008

NAJAT EL HACHMI

Coïssor als ulls
Les novel·les no són lliçons d’història ni tractats de sociologia per explicar el que passa, però tampoc no són simples divertiments per distreure’ns del que passa. Creen móns imaginaris on la realitat a vegades és més real que la que passa davant dels nostres ulls. Són emanacions de la vida que a vegades fan coïssor als ulls. Immersions en aigües profundes que ens descobreixen realitats submergides en aquella part de nosaltres mateixos que no voldríem veure. Ho pensava tot llegint L’últim patriarca. Si encara no l’heu llegida, llegiu-la. Hi sentireu un cop més el poder de la literatura.
[...]
L’últim patriarca es llegeix com una «novel·la d’evolució», (Entwicklungsroman), contada per la nena que, trasplantada del Marroc a Catalunya en virtut del reagrupament familiar, comença un procés de «desagrupament» que la porta a créixer prematurament cap a la vida adulta, fins a trencar la filiació del pare dèspota i aferrar-se al seu destí de dona lliure. Una novel·la d’evolució cap a la llibertat de viure i d’escriure, perquè vida i escriptura formen una unitat indestriable en la protagonista narradora. Per això llegeix el diccionari en cerca de claus ocultes i fa comparèixer «germanes» de llet(ra) com la Mila de Víctor Català o la Colometa de Mercè Rodoreda, a més de la Carol-Anne de Steven Spielberg (Poltergeist) o la professora de Zadie Smith (Dents Blanques).
[...]
Es tracta de la violència en principi més humana i més civilitzada. La violència que neix al si de la família i té en la família el seu estatge. La família com a institució primordial, jerarquitzada sobre violències transmeses com una herència. El patriarca pretesament últim és la personificació d’aquesta violència atàvica, ancestral, activada en una operació tan violent com és l’emigració i potenciada per la violència masclista de la penetració anal com a «dret» consuetudinari del mascle sobre la femella, a qui imposa la virginitat fisiològica.
[...]
Però l’emigració d’un país de «moros» a un país de «cristians», per dir-ho en els termes de la novel·la, no és només una operació de naturalesa econòmica i social o de «multiculti». És també una operació simbòlica en l’imaginari del «moro» i del «cristià», un antagonisme latent, alimentat per segles de folklore presumptament ingenu. I encara una quarta violència hi entra en joc, la de l’explotació paternalista sense pietat de la mà d’obra immigrant.
Contra tanta violència l’art d’escriure de Najat El Hachmi aconsegueix de crear un món que ens fa coïssor als ulls perquè el reconeixem nostre. Ni la ciutat d’origen ni la d’arribada no hi surten mai pel nom. La del Marroc és «capital de província» i la de Catalunya és «capital de comarca». Com Miquel Llor a Laura a la ciutat dels Sants va aixecar el vel de la boira per mostrar un Comarquinal que els comarquinalencs no reconeixien, Najat El Hachmi ens fa baixar a un món on viure no és viure a la ciutat «a la mesura humana» on a cop d’eslògans publicitaris ens hem cregut que vivíem. Hi ha una ciutat de violència de gènere, racisme, alcoholisme, drogues, explotació, que també és la nostra. Per més que mirar-la ens faci coïssor als ulls.
El 9 Nou, 21.04.08