divendres, 22 de febrer de 2008

SALVAT-PAPASSEIT

Andrea, Laura, Lucía
Primera sessió del Curs de Literatura i Traducció. Som quatre, tres alumnes i jo. Tots lliures. Tot opcional. Són l’Andrea, de Mèxic; la Laura, de Galícia, i la Lucía, d’Andalusia.
–Per què heu fet aquesta opció, si teniu el castellà de llengua A? Ja sabeu que el curs és en català i que tractarem la literatura i la traducció amb amplitud universal i multilingüe, però des de la perspectiva catalana.
–La resposta –em diuen– encara no la tenim prou clara. Ho sabrem quan hàgim acabat el curs.
Està bé, això de decidir-se per tempteig. Un símptoma de l’època? Elusió del compromís? Més aviat hi veig un vestigi de llibertat d’estudi. En el sistema universitari actual no hi ha espais per a l’activitat intel·lectual lliure. La maquinària funcionarial, que ara es presenta disfressada de Bolonya, ho cobreix tot. Ni els estudiants ni els professors no poden decidir res. Tot els ve dictat. Com Woody Allen, que a la pregunta del seu fill sobre qui mana a casa, respon:
–Naturalment, mano jo. –Però, després d’un silenci, continua: –Naturalment, les coses importants les decideix la mare.
Aquí ni l’estudiant ni el professor no decideixen res d’important. Ho decideix la mare funcionària.
Per començar el curs hem agafat la poesia de Salvat-Papasseit «Diumenge», de L’irradiador del Port i les gavines, en la traducció a l’anglès de David H. Rosenthal. Provisionalment ens hem inclinat cap a la impossibilitat de la traducció literària.
El vaporet passeja els bells somnis atlàntics,
ran dels molls en la calma.
Són bells els somnis atlàntics somiats des de Mèxic, Galícia, Andalusia?
L’home de les taronges passa el carretó ple.
Passar i passejar. El nexe entre «passa» i «el carretó ple» ens descobreix la creativitat lírica de la sintaxi.