Ensenyar a caminar
M’ha trucat la Julita per dir-me que em va ensenyar a caminar.
–Sóc la Julita. Te’n recordes? Et puc dir de tu, oi?
–Sí, sí…
–Jo et vaig ensenyar a caminar. És que t’ho volia dir. Te’n recordes?
El link m’ha funcionat. La Julita, i tant!, la mainadera. Em diu que té vuitanta-quatre anys. L’únic que recordo és que, quan ja no em feia de mainadera, anava a casa seva perquè em pentinés. Em sabia fer unes ondes com ningú més. O qui sap si hi anava perquè m’omplia de petons. El seu xicot era el mosso i es van casar i prosperar. No en vaig saber mai més res.
No hi havia caigut. La Julita reivindica el títol d’ensenyar a caminar, del know how que ens allibera de les quatre grapes. Ensenyar a caminar deu ser un dels primers i fonamentals ensenyaments iniciàtics.«Amb la consciència crítica d'espècie, comencem a sentir-nos humanitzats», Eudald Carbonell.
Baixar de la falda de la Julita degué ser com baixar de l’arbre el meu ancestre i desafiar dempeus les regions ignotes de l’existència. Gràcies, Julita, d’ensenyar-me’n.
