divendres, 30 de novembre de 2007

NEOCARRINCLÓ

Literatura en perill

Una marea de neocarrinclonisme ens cobreix. De fet l’estil neocarrincló l’únic que té de neo és l’increment dels ingredients del carrincló de sempre: provincianisme, localisme, manca de distinció, d'originalitat. Neocarrincló és, posem per cas, agafar la notícia de la presentació a Nova York de l’antologia bilingüe català-anglès de Jacint Verdaguer, publicada per la University Chicago Press, posar-li un títol poca-solta i fer-ne una crònica amb quatre gracietes pretesament divertides. No informa bé ni tan sols del títol, no aporta cap dada completa ni dels dos autors ni dels dos avaladors, no és capaç de remetre a cap coneixement previ ni concomitant sobre el contingut que no sigui la pura banalitat i l’estereotip més tronat. La crònica neocarrinclona és el subgènere que intenta ocultar la buidor amb piruetes i cobrar per no saber fer una crònica. Creieu-me, aneu a la pàgina de la University Chicago Press, si us voleu fer una idea del que pugui representar el llibre Selected Poems of Jacint Verdaguer, presentat abans a la Fira del Llibre de Frankfurt.
(Escrit sota els efectes de l'advertència de Tzvetan Todorov sobre La Literatura en perill i després de llegir la crònica “Carrincló invencible”, d’Anna Grau, a l’Avui del 29.11.07)