divendres, 2 de novembre de 2007

HI HA PLENES

Les «plenes» de la indignació.
Passeig de Tots Sants. Hem anat als arrossars de Pals fins a les Basses d’en Coll. Acaben de segar l’arròs, «cossetxar», repeteixen amb inexpugnable obstinació lingüística la gent del país. «Mireu, tres cossetxadores. Són gent d’allà baix a l’Ebre que d’arròs, en saben més que els pagesos d’aquí».
El dia és d’una finor de contorns, d’aire, de llum, que no és per descriure. És per deixar-se’n apoderar. «Es veu el castell del Montgrí. Les Medes, es veuen les parets blanques de dalt. La tramuntaneta ens ho ha [a]preparat».
Arribem a la barraca d’en Quaranta i per la vora dreta del Rec del Molí baixem cap a mar[c]. En Jaume assenyala el nivell de l’aigua del Rec i l’arrossar segat de l’altra banda. « Això són les cues. Hi ha plenes». M’ho faig explicar. Diu que les «cues» són els últims camps que queden entre els dos recs abans d’ajuntar-se. Les «plenes» són quan la sorra tanca la sortida de l’aigua al mar i puja el nivell de les basses d’aigua dolça i del Rec. Llavors hi ha «plenes». A vegades l’aigua vessa i nega els camps i el camí.
Tornem pel vialet de les dunes que passa entre el mar i l’antic emplaçament de les antenes de Ràdio Liberty. De les crestes d’escuma el vent aixeca un ruixim com un vel de boira que s’estén damunt la pineda.
No sé si les «plenes» tenen res a veure amb les «minves o calmes del gener», quan baixa el nivell ordinari de l’aigua del mar i fa un temps bonancenc.
En tornar a casa i llegir comentaris sobre la marea d’indignació que fa pujar la sorra del domini .es, penso si hi hagués «plenes» d’amesellament.