Gràcies, Eva Piquer, de les teves recomanacions de desterrar del discurs d’anar a Frankfurt paraules com “nació” i “nacionalisme” (Avui d'ahir). Estic amb tu. Si no sabem explicar bé una cosa, val més no explicar-la de cap manera. I si la sabem explicar bé, però veiem que l’interlocutor no l’entendrà o l’entendrà malament, també val més callar. És el que passa amb les coses un xic complexes com aquesta de les nacions i els nacionalismes o com la dels genocidis, en especial el del poble jueu, sota Hitler, o com el genocidi cultural dels catalans perpetrat pel seu amic.
Els alemanys mateixos callen sovint, perquè els que saben explicar-ho no estan pas sempre convençuts de ser entesos com voldrien. Però els que no saben explicar-ho o no volen entendre-ho, tant si són d’aquí com d’allà, no ens haurien d’intimidar. Per sort hi ha molts catalans i molts alemanys, es trobin o no a Frankfurt que, justament perquè llegeixen Kertész, tal com tu recomanes, no renuncien a entendre’s i a fer-se entendre sense ocultar el que són ni obviar la difícil mediació cultural més enllà i més endins dels xops de cervesa a la Kneipe/taverna i els cops a l'espatlla dels firaires.
Explicar coses complexes amb discurs simple o fer entendre llargues qüestions amb paraules curtes porta als malentesos pitjors. Igual com despertar expectatives de resolució de problemes consistents a quedar perpetuament resolts alhora que irresolts.
Que oportuna la Carta de Philipp Lord Chandos a Francis Bacon d’Hugo von Hofmannsthal! Més oportuna encara la intenció del títol deuterocanònic, L’escriptura com a espai espiritual de la nació, dels traductors Jordi Llovet, Joan de Sola i Jaume Vallcorba (Quaderns Crema 2007), agudament comentada per Andreu Gomila (Avui, 27.09.07). És un llibre que pot fer parella amb Ewald Tragy i altres textos de joventut de Rainer Maria Rilke en edició i traducció d’Eduard Cairol (Tusquets Editors 2004).
Sigui com vulgui, va bé que la Fira del Llibre de Frankfurt s’hagi convertit en el divan del psiquiatre on els uns i els altres anem a vessar angoixes, complexos, traumes i ferides que no volen cicatritzar. La pega és que es veu que és molt car. Però justament si la factura puja, segons que diuen, a 12 milions d’euros, aprofitem el divan, Eva, que la salut és el primer de tot. Amb salutacions.
