Del transversal al seccional
Hem tancat (08.05.07) el Curs d’Alts Estudis amb la lliçó de Joan F. Mira i Miquel de Moragas sobre Un país sense política (1976) de Joan Fuster. Vista la implicació de dalt, de baix i del mig, la lliçó-cloenda mereixia un colofó sobre Una política sense país (2007). Amb els amics convenim que el regust agredolç que ens en queda neix de la qualitat dels ponents i contraponents en contrast amb l'aparent intransitivitat de la proposta.
Hipòtesis: 1) no s’ha entès 2) s’ha entès malament 3) s’ha entès i s’ha rebutjat 4) no l’hem sabut explicar. En resum, s’ha seccionat el que era transversal. Components que no eren precindibles: l’edició dels deu títols, l’audiovisual de cadascun dels deu autors, la fila zero de prominents. Es podia suspendre? Sí, és clar, d’acord amb el principi que diu que val més que no abans que a mitges, o sigui mediocre. Però no, òbviament, no s’havia de suspendre, d’acord amb la transitivitat platònica o simpathia universal dels éssers del testimoni/lliçó 5:
ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva
per al llinatge tot dels qui la volen guanyar.
Carles Riba, Elegia IX, 31s. "Per a Pompeu Fabra".
