Biciclistes en tàndem

Aquest onze d’abril, baixant autopista avall, un núvol davant meu ha pres la forma d’una parella en tàndem. Com si s’aferressin al manillar de la vida, sincronitzats, vencent el vent que els ve de cara, pedalant cap on saben que el sol ixent demà tornarà, perquè no és la nit que ve després del dia, sinó el dia que foragita la nit. Llavors des del poema d’Isaïas 21, 11s. he preguntat:

Vigilant, ¿a quant som de nit?

Vigilant, ¿a quant som de nit?

I el vigilant m’ha respost:

Encara és nit,

però ve el matí.

Si vols, vine més tard

i torna a preguntar-ho.

Tornaré a preguntar-ho!

Cada vegada que ho pregunti

afegiré llum a la fosca.

Pedalaré cap al sol ixent,

amb vosaltres, ciclistes en tàndem.

Llavors he arribat al Centre de Lectura de Reus, on m’esperaven per presentar el llibre de Magí Sunyer, Els mites nacionals. Hi havia Josep M. Murgades i Pere Anguera. M’han fet saber que Gaudí s’havia excusat i que Prim, que era a la plaça, ha dit que tenia un altre compromís.

De retorn, autopista amunt, he sentit crits d’ànim:

El real és procés;

procés és l'enforcadura

de present,

passat no resolt

i sobretot: futur possible.

["Das Wirkliche ist Prozeß; dieser ist die verzweigte Vermittlung zwischen Gegenwart, unerledigter Vergangenheit und vor allem: möglicher Zukunft."] Ernst Bloch.

En arribar a Barcelona, a contrallum de l’aura nocturna de la ciutat es veia un altre tàndem de ciclistes pedalant contra la nit en tràmit cap al matí possible.