En preguntar-se Valentí Puig a L’os de Cuvier «quina carcanada òssia permet una representació general de la literatura catalana?», aventura una llista de nou peces:
«Una pàgina de Roís de Corella, la Bèlgica de Carner, la Girona de Pla, Primera història d’Esther d’Espriu, les Sàtires de Guerau de Liost, una glosa de D’Ors, el Canigó de Verdaguer, un Bierville de Riba, un sol poema d’Ausiàs March?». Per què nou? Per què en aquest ordre? Per què no tancava a deu, amb Pla, posem per cas?
En preguntar-nos amb motiu del Centenari de l’IEC a l’entorn de quina ossada es va sostenir el segle XX català, conjecturem que l’organisme format per «cultura, política i societat 1907-2007» té una columna vertebral composta per deu vèrtebres principals:
•Prat de la Riba 1870-1917, La nacionalitat catalana 1906: El procés de recuperació institucional.
•Joan Maragall 1860-1911, La ciutat del perdó 1909: La consciència civil.
•Eugeni d’Ors 1881-1954, Glosari 1906-1920: La construcció d’una cultura.
•Alexandre Galí 1886-1969, Per la llengua i per l’escola 1931: L’aposta per l’Educació.
•Carles Riba 1893-1959, Elegies de Bierville 1943: Humanisme contra barbàrie.
•Josep Ferrater Mora 1912-1991, Les formes de la vida catalana 1944/1960: Identitats. Jaume •Vicens Vives 1910-1960, Notícia de Catalunya 1960: Una proposta de recobrament.
•Maria Aurèlia Capmany 1918-1991, La dona a Catalunya 1966: La lluita per la igualtat.
•Francesc de B. Moll 1903-1991, Els altres quaranta anys 1975: La unitat de la llengua.
•Joan Fuster 1922-1992, Un país sense política 1976: La mirada crítica.
Un canon? L’exercici de dreçar una llista que contingui el que al capdavall és incontenible és desafiant. La desena tenia una vintena d’aspirants. La temptació era ampliar-la a la dotzena o a la quinzena, però el curs no admetia més de deu lliçons. Calia pagar un parell de quotes, prou visibles en el resultat final, alhora que assumibles. Encara que n’hi hagi més de deu, aquests deu hi són. Deu testimonis del segle XX. Deu lliçons per al segle XXI. Tan solemne com es pugui. Els epífrags apunten a la formació del continuum. Les deu dècades del segle hi són representades. Qui en sàpiga més que hi digui més. Pot fer l’exercici de pujar a dotze o de baixar a set.
