diumenge, 18 de febrer de 2007

La primacia de l'art


La Universitat Humboldt de Berlin ha concedit a Marcel Reich-Ranicki el doctorat honoris causa. [Te’n recordes que un dia de novembre del 2002, amb tant de fred a dins com a fora, ens vàrem trobar davant la Humboldt-Universität? Tinc a l’abast de la mà la seva biografia, Mein Leben, que em vares regalar pel meu sant del 2004. Oi que també és un regal teu un altre llibre seu, Set precursors? Kafka, Mann, Brecht, Musil, Schnitzler. Me’n falten dos.]
Al FAZ, el seu diari, ho celebren a l’engròs. Die alte Posaune, «el vell trombó», que diuen els acadèmics alemanys. No és un crític literari, kein Literaturwissenschaftler, cap "literàtic", proposava Coromines de dir-ne per analogia amb "matemàtic". És un comentarista de libres. No té teoria, no té ciència de la literatura. Representa el triomf del subjectivisme. Els llibres són bons perquè li agraden i dolents perquè no li agraden. Fora construcció i deconstrucció. Les coses que ha dit de Musil són d’una crueltat ben poc objectiva. El trobo simpàtic i desvergonyit alhora. Agut i bocamoll. És un gran comunicador més que cap altra cosa. De paraula i d’escriptura. Escriu molt bé. Les pàgines autobiogràfiques contenen grans dosis de literatura autèntica. En el parlament de gràcies d’entrada honorífica a la Universitat que fa 69 anys (1938) li va negar la immatriculació perquè era jueu, ha dit que l’experiència de sobreviure al ghetto de Varsòvia el va constrènyer a creure en la supremacia de l’art per davant de la vida. Ich musste an den Primat der Kunst vor dem Leben glauben.
Reich-Ranicki seria un bon premi Nobel. Seria, que jo sàpiga, el primer escriptor de prosa d’idees a rebre’l. El gènere crítica, assaig, comentari, aconseguiria a la fi el ple reconeixement de literatura. S’acabaria l’hegemonia de l’escriptura dita de creació que margina la de pensament i ciència. Quanta creació en escriptors com ell!
No tenim el nostre Reich-Ranicki? Crec que sí. Joan Triadú. Fins són de la mateixa edat. Gran comentarista de llibres, antòleg, lector directe i no de sentir a dir, coneixedor de primera mà de tots els gènere, Triadú ha elevat el subjectivisme, la tria personal i el gust de lector –a vegades incloent-hi el principi ideològic–, a mètode «científic», a teoria literària. Com R-R és un gran escriptor de prosa. No només quan parla de llibres. Les seves memòries són una peça lieterària d'estil.
Al FAZ publiquen la laudatio, la resposta de R-R i comentaris intencionats. Però el que més m’ha colpit del diari, 17 de febrer 2007, és la poesia de Hilde Domin corresponent aquesta setmana a la Frankfurter Anthologie del mateix Reich-Ranicki. Ho ha fet l’atzar que coincidissin? La tradueixo en aquest dia gris de febrer a l'Empordà, on els dies grisos són pocs, però més grisos que enlloc.
«Un dia blau»
Un dia blau
res de dolent no et pot passar
en un dia blau.
Un dia blau
la declaració de guerra.
Les flors obrien el seu No,
els ocells cantaven No,
un rei plorava.
Ningú no s’ho podia creure.
Un dia blau
i prou que hi havia guerra.

Es mor també en dies blaus,
faci bon temps o no.
També en dies blaus t’abandonen
i abandones,
no indultes
i no ets indultat.
També en dies blaus
res no tornarà.
Ningú no s’ho pot creure:
també en dies blaus
es trenca el cor.

(caricatura de Lutz Backes)