És primavera i el camí vei de Pals que travessa el Pla de Boada
esclata d’ufana. El camí vell de Pals travessa el pla de
Boada de llevant a ponent. Un pla que en forma de quadrat es troba entre els
quatre angles de Sant Julià de Boada, Sant Feliu de Boada, Pals i Torrent. No
costa d’imaginar-se que en temps antics era un estany. N’és un testimoni l’Estany
de Pals, ara buit en espera que el neguin per a la collita de l’arròs. Com ho
és també la closa del petit Estany de Boada, tot l’any ple, ran del Pla, que
aquests dies registra molt moviment d’entrades i sortides d’aus migratòries que
l’hi saben, com els turistes passavolants d’aquests dies de Setmana Santa saben
o troben casualment aquest paratge de l’Empordà.
És
primavera i el camí vei de Pals que travessa el Pla de Boada
des de Sant Feliu a la muralla de Pals, pel cantó de ca la Pruna, esclata
d’ufana: plantes i matolls de totes les famílies, flors de tota la gamma de
colors i geometries, fan un herbassar amb prou feines transitable. Les
roderes ni tan sols són visibles en els solcs d’herbei aixafat per les poques
rodes que hi deuen passar. Als conreus el brandar dels blats que comencen
d’espigar augmenta la sensació de caminar sobre les ones d’un mar de verdor,
solcat per unes naus fantàstiques que són els camps de colza florida,
esquitxada de roselles enceses.
El
camí vell de Pals, dit camí vei, perquè ho hem après en la seva
forma antiga, ioditzada, és el que travessa el pla de Boada de ponent a
llevant fins a Pals. És un camí en extinció, preservat per caminants extraviats
o que es deixen guiar per l’instint del «camí vei». Formava part del camí que
duia de la Bisbal al mar de Pals i a les muntanyes i platges de Begur
passant per Peratallada. Un camí, doncs, antic, a més de vell. Autèntic camí
d’abans de l’era de l’automòbil. Tothom qui l’ha fet no n’oblida l’arribada al
coll de Puntanals, amb el campanar de Sant Feliu als peus, el pla de Boada
estès al davant com una catifa de recepció i, de fons, la ratlla del mar a
l’horitzó amb els botons de les Illes Medes.
Confesso
que en sóc addicte, del camí vei de Pals, d’ençà que el fèiem amb
la Carlota i la Carme de can Molines, nenes, i ens descalçàvem per a travessar
la Riera Grossa, ara assecada, i trobàvem a la Font del Ferro dones de Pals que
rentaven roba al safareig públic i l’estenien damunt dels matolls que encara
hi creixen sota uns lledoners que encara hi broten.
I
quan hi passo, no puc aturar el glop d'esperança que m'omple el pensament del
camí tan vei i tan jove que porta a la llibertat.
