El diari deia que «L’escola es reinventa» i que «La revolució pedagògica s’obre pas amb experiències com prescindir de llibres o exàmens».
Hi ha, però, una altra experiència més avançada encara, que és la de reinventar l’escola que prescindeix d’alumnes. L’alumne pobre, en efecte, el que no pot llegir llibres, perquè a casa no li’n poden comprar, o l’alumne que tant és que s’examini com no, perquè no trobarà feina acreditada per exàmens del que sigui, aquest és el veritable problema de l’escola que es proposa reinventar-se. Eliminar llibres i exàmens de l’escola és aconseguir la seva reinvenció perfecta.
Reinvenció interessant, ara que farà 50 anys que el nom de la mestra Rosa Sensat encapçala una institució pedagògica decisiva per a l’escola de la Catalunya actual, ara que celebrem el centenari de Roal Dahl, l’autor de llibres llegits per, o llegits a, milions de nens i nenes de tot el món. Ara que el savi Jordi Cots, un dels fundadors de Rosa Sensat, recorda que «a l’infant se l’ha de respectar, i hi has de creure».
S’ACABA EL CURS. NO PAS L’ESPERANÇA
Estiu
avall el curs universitari s’escola enmig d’una canícula inesperadament
avançada i sacsejada per la crisi de Grècia, mirall on diuen que es veu el
nostre futur. Milers d’estudiants han sortit de les universitats amb un títol
sota el braç a buscar feina. Milers d’estudiants en surten en espera de
tornar-hi el curs vinent a reprendre la cursa. I milers d’estudiants, superada la
selectivitat, esperen entrar-hi pel setembre i emprendre la carrera pel títol.
Fi de curs. L’incessant acabar-reprendre-començar. I tornar-hi. La cerimònia
anual de pas. El ritual de trànsit d’un curs a un altre curs, d’una etapa a una
altra de la carrera acadèmica que marca una etapa decisiva en la vida de tantes
i de tants, homes i dones, que estudien a les universitats per a fer-se humans,
més humans, a més d’esperar guanyar-se les garrofes.
Una novetat
interessant de la fi d’aquest curs 2014-2015 és que també s’ha acabat José
Ignacio Wert, el ministre espanyol del trident Educació, Cultura i Esport, que
és l’instrument polític més poderós dels governs de majories absolutes. A
Educació, el ministre del Regne d’Espanya va emprendre una autèntica croada
contra la llengua catalana i la immersió a l’Escola. A Cultura va castigar la
difusió dels productes culturals amb un augment abusiu de l’IVA. A l’Esport va
fer culpable de la xiulada del Camp Nou els qui no varen impedir-la. A
Universitats va aconseguir dividir-les en el 3+2 o 4+1 del Pla Bolonya i d’enfrontar-les
entre elles pel finançament de les públiques i les privades.
L’èxit
més sonat de Wert és la medalla al mèrit de la vaga general conjunta de tots
els nivells educatius al novembre de 2012. Per això no solament ha acabat el curs, sinó que també li
han acabat la carrera de ministre, de només quatre cursos, de desembre 2011 a
juny 2015, però li ha permès de guanyar tres títols exclusius, a més de
compartir el primer any de regnat amb Felip VIè, continuador del Vè, el de 1714:
títol de Gran Espanyolitzador de catalans, títol de Màxim Desballestador de les
Universitats i de la Cultura i títol de Primer Repressor de xiulades
futboleres.
Oblidem-nos,
però, de Wert. És absolutament prescindible no sols en els annals de la història passada, sinó sobretot en la
Història amb majúscula que estiu avall ens espera el 29 de setembre, just quan
milers i milers d’estudiants tornaran a passar la porta del curs 2015-2016. Les
Universitats, motor de tot el sistema educatiu-científic-cultural català,
inauguraran el curs d’una nova era, un curs fundacional d’elles mateixes i de
tot el que ara anomenem estructures d’Estat, que hauran discutit en els fòrums
de la Universitat Progressista, la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, el IV
Congrés Universitari Català, IV CUC, i el Debat Constituent d’Òmnium Cultural i
l’Assemblea Nacional Catalana ANC.
Oblidat
Wert l’espanyolitzador, penso en el futur ara que som el 30 de juny, l’endemà
del 29, a tres mesos menys un dia del 29 de setembre. Ara que veig i escolto en
directe Pep Guardiola llegir versos de Miquel Martí Pol i evocar la seva
amistat amb el poeta de L’àmbit de tots
els àmbits a la Casa de la Literatura de Munic, la ciutat del seu equip de
futbol. I el sento llegir allò de cridar qui som i que tothom ho escolti i que
tot està per fer i tot és possible i allò de
dir que «la poesia no té res a veure amb el futbol» i que la llengua
catalana i la seva poesia són tan bones com les millors del món.
Publicat a El 9 Nou. 3 de juliol de 2015