diumenge, 12 de juliol del 2015

S’ACABA EL CURS. NO PAS L’ESPERANÇA

El diari deia que «L’escola es reinventa» i que «La revolució pedagògica s’obre pas amb experiències com prescindir de llibres o exàmens».

Hi ha, però, una altra experiència més avançada encara, que és la de reinventar l’escola que prescindeix d’alumnes. L’alumne pobre, en efecte, el que no pot llegir llibres, perquè a casa no li’n poden comprar, o l’alumne que tant és que s’examini com no, perquè no trobarà feina acreditada per exàmens del que sigui, aquest és el veritable problema de l’escola que es proposa reinventar-se. Eliminar llibres i exàmens de l’escola és aconseguir la seva reinvenció perfecta.

Reinvenció interessant, ara que farà 50 anys que el nom de la mestra Rosa Sensat encapçala una institució pedagògica decisiva per a l’escola de la Catalunya actual, ara que celebrem el centenari de Roal Dahl, l’autor de llibres llegits per, o llegits a, milions de nens i nenes de tot el món. Ara que el savi Jordi Cots, un dels fundadors de Rosa Sensat, recorda que «a l’infant se l’ha de respectar, i hi has de creure».



S’ACABA EL CURS. NO PAS L’ESPERANÇA

Estiu avall el curs universitari s’escola enmig d’una canícula inesperadament avançada i sacsejada per la crisi de Grècia, mirall on diuen que es veu el nostre futur. Milers d’estudiants han sortit de les universitats amb un títol sota el braç a buscar feina. Milers d’estudiants en surten en espera de tornar-hi el curs vinent a reprendre la cursa. I milers d’estudiants, superada la selectivitat, esperen entrar-hi pel setembre i emprendre la carrera pel títol. Fi de curs. L’incessant acabar-reprendre-començar. I tornar-hi. La cerimònia anual de pas. El ritual de trànsit d’un curs a un altre curs, d’una etapa a una altra de la carrera acadèmica que marca una etapa decisiva en la vida de tantes i de tants, homes i dones, que estudien a les universitats per a fer-se humans, més humans, a més d’esperar guanyar-se les garrofes.

Una novetat interessant de la fi d’aquest curs 2014-2015 és que també s’ha acabat José Ignacio Wert, el ministre espanyol del trident Educació, Cultura i Esport, que és l’instrument polític més poderós dels governs de majories absolutes. A Educació, el ministre del Regne d’Espanya va emprendre una autèntica croada contra la llengua catalana i la immersió a l’Escola. A Cultura va castigar la difusió dels productes culturals amb un augment abusiu de l’IVA. A l’Esport va fer culpable de la xiulada del Camp Nou els qui no varen impedir-la. A Universitats va aconseguir dividir-les en el 3+2 o 4+1 del Pla Bolonya i d’enfrontar-les entre elles pel finançament de les públiques i les privades.

L’èxit més sonat de Wert és la medalla al mèrit de la vaga general conjunta de tots els nivells educatius al novembre de 2012. Per això  no solament ha acabat el curs, sinó que també li han acabat la carrera de ministre, de només quatre cursos, de desembre 2011 a juny 2015, però li ha permès de guanyar tres títols exclusius, a més de compartir el primer any de regnat amb Felip VIè, continuador del Vè, el de 1714: títol de Gran Espanyolitzador de catalans, títol de Màxim Desballestador de les Universitats i de la Cultura i títol de Primer Repressor de xiulades futboleres.   

Oblidem-nos, però, de Wert. És absolutament prescindible no sols en els annals de  la història passada, sinó sobretot en la Història amb majúscula que estiu avall ens espera el 29 de setembre, just quan milers i milers d’estudiants tornaran a passar la porta del curs 2015-2016. Les Universitats, motor de tot el sistema educatiu-científic-cultural català, inauguraran el curs d’una nova era, un curs fundacional d’elles mateixes i de tot el que ara anomenem estructures d’Estat, que hauran discutit en els fòrums de la Universitat Progressista, la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, el IV Congrés Universitari Català, IV CUC, i el Debat Constituent d’Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana ANC.

Oblidat Wert l’espanyolitzador, penso en el futur ara que som el 30 de juny, l’endemà del 29, a tres mesos menys un dia del 29 de setembre. Ara que veig i escolto en directe Pep Guardiola llegir versos de Miquel Martí Pol i evocar la seva amistat amb el poeta de L’àmbit de tots els àmbits a la Casa de la Literatura de Munic, la ciutat del seu equip de futbol. I el sento llegir allò de cridar qui som i que tothom ho escolti i que tot està per fer i tot és possible i allò de  dir que «la poesia no té res a veure amb el futbol» i que la llengua catalana i la seva poesia són tan bones com les millors del món.

I veig que l´única novetat important d’aquesta fi de curs és la inauguració del curs que ve. La vella novetat dels milers d’estudiants que, passat l’estiu, tornaran a les aules universitàries o hi aniran per primera vegada. Perquè saben, ells sí, de què serveixen les universitats, encara que no sàpiguen a qui serveixen o qui vol servir-se’n. Perquè saben que ni tot està per fer ni que tot és possible. Però que està per fer un sistema universitari propi del nou Estat de Catalunya i està per fer una Universitat més assequible a la castigada economia de les famílies catalanes i els seus fills, perquè no hagin d’anar-se’n a estudiar a universitats més barates d’altres països.

Publicat a El 9 Nou. 3 de juliol de 2015