 |
Ara que sabem que «la policia no pot anar repartint flors a les manifestacions», segons que ens ha il·lustrat el seu conseller, escau de recordar que és oportú decretar que no calen més flors en aquests dies d’entre maig i juny, si el cim de la serra s’enfarigolava. Per què gastar en floristeria urbana d’hivernacle, quan el farigolar esmalta de flors els herbeis i la terra tota està abrigada d’eixa empal·liada? Si l’abelleta vola per la farigola; si l’abelleta vola pel farigolar, no cal fer volar altres bales. Verdaguer estimava les flors per les seves virtuts curatives, alimentàries i cosmètiques. La farigola era una de les seves preferides. Li dedicà aquesta poesieta, tan breu i flairosa com un brot de farigola. Com el brot que el pare se’n posava a la boca o a l’orella, com la branqueta que la mare en tirava a les sopes o a un tupí per fer-ne tisana o per estovar un gra de pus. Com el brot que n'he collit avui a la forest de dalt. Joan Coromines dedica a la farigola un extens article on documenta l’origen occità del mot i destaca la seva vinculació amb la perfumeria i els aromers. Entre tanta erudició, però, encara té espai per a recordar les sopes de farigola que de petit menjava sovint a casa seva i que «avui» –hi afegeix–, al temps que a Pineda de Mar redactava el seu monumental Diccionari Etimològic, «menjo cada dia». Els poetes, que també mengen sopes de farigola, el que estimen més són els mots. Carles Riba flipava per «llescar», quan llegia en Verdaguer l’escena de l’«Hostal de la Providència», on es trobava servit com un rei per mà de la reina; ella em dóna el pa, me’l dóna i me’l llesca. En el mot «llescar», Riba hi trobava l’essència, la substància volàtil i olorosa de la vida la llar catalana idealitzada.
Verdaguer convivia directament amb les flors, que són la part de la natura més amable, pròxima, quotidiana. Els cataclismes oceànics de L’Atlàntida o els pirinencs de Canigó s'alternen en la seva obra amb els Brins d’espígol de clavellinera a la finestra i d’àlbum de col·leccionista, de florilegi. Estava familiaritzat en la vida quotidiana amb l’esclat de les flors, el seu perfum, les seves virtuts medicinals, les seves traïdories al·lucinatòries i verinoses, la seva simbologia. La farigola era una de les flors/plantes preferides del poeta de Folgueroles (Farigoles/Folgueroles). Tant l’estimava, que la joia de tres peces que li dedicà, la va incloure en tres llibres, Roser de tot l’any, dia 3 de juny, on només té dues estrofes amb el títol «L’Ascensió de Nostre Senyor Jesucrist»; a Flors de Maria, on pren el títol La farigola i a Brins d’espígol, on canta per ordre alfabètic les flors que estima més i es reserva el lloc central per a ell, Jacint, la flor del seu nom. A La farigola, amb el pretext de l’Ascensió de Jesús al cel, de la seva apoteosi o elevació de l’esfera humana a la divina, el poeta, fent-la florir, eleva l’herba, el vegetal més comú i vulgar que es troba arreu i trepitgem sense ni voler, a la categoria de flor. Mentre Jesús s’envolava al cel, la terra s’enfarigolava, aquella herbeta trepitjada es convertia en esmalt, tapís, empal·liada. Però tant com sentia el perfum de la farigola i en sabia les virtuts curatives i culinàries, Verdaguer tenia un sisè sentit, el de la llengua que li feia percebre el perfum de les paraules. Com el que desprenia la paraula "farigola", amb el seu gust de sopes i els seus efectes balsàmics. Molts poetes han percebut l’aroma de la farigola comú. Però la percepció de l’aroma que desprèn la farigola de Verdaguer és reservada a poetes capaços de percebre l’aroma de les paraules i el tapís de flors que formen amb els seus versos. Si el cim de la serra s’enfarigolava amb Verdaguer, els cims de la poesia a vegades s’enverdaguerien amb poetes com Segimon Serrallonga o Perejaume. No, no repartiu flors a les manifestacions. FARIGOLA
