dimecres, 1 de maig del 2013

MÉS MENTIDER QUE EL DIARI















“Ets més mentider que el diari”. Així, entre gent que no llegia diaris, era desqualificat amb contundència qui deia mentides o tendia a fabular. L’expressió encara deu ser viva i no només entre catalans. Un personatge de la novel·la de Hans Fallada, L’home que volia anar lluny, és presentat com “més mentider que el diari” en la traducció excel·lent de Ramon Monton. (També es diu o es deia “més mentider que en Calces”, en record enverinat, segons Joan Amades, de l'escriptor del segle XVI Francesc Calça, poeta i autor d’una poc documentada història de Catalunya). Posar la premsa com a paradigma de mentir significa posar-se a l’altra banda del mirall. Però què hi ha a l’altra banda? Hi ha potser la veritat, la realitat? I com traspassar el mirall? Som presoners dels mitjans de comunicació. La descoberta que el pare i la mare no ens deien pas sempre la veritat se’ns va fer insuportable fins que vàrem aprendre de dir mentides. A ells també. La qüestió és que l’escassa credibilitat que acompanya la informació publicada és tan antiga i tan actual com el seu èxit. Més que cap altra civilització consumim “mentides” en pastilles d’informació. Les seves fonts, diaris, ràdios i pantalles, ens inunden. La producció de mentides-informació s’ha convertit en una de les indústries més actives dels nostres temps i el consum de productes derivats de la Informació/Comunicació ha superat el de qualsevol altre producte. Fa uns anys la pregunta jocosa als estudiants era “Treballes o estudies Disseny?”. Ara la pregunta cruel és si estan a l’atur o estudien Comunicació. Però més que mai abans els actuals consumidors de mentides ens hem convertit en addictes incapaços de desintoxicar-nos. 
Un cop més no podia evitar de pensar-ho ahir, quan a TV3 veia el documental de John Pilger sobre les guerres a l’Afganistan i a l’Irak i les mentides monstruoses dels seus responsables. Mentre feia preguntar-me si la informació Sense Ficció sobre les guerres és un arsenal que forma part de la guerra, no sols donava al gran corresponsal de guerra la meva resposta afirmativa, sinó que em convencia que el seu documental mateix també en forma part.