Em diuen que han anat a veure la tardor a Collsacabra. Quina enveja! Jo també hi aniria. I tu? I aquell? I qui més? A vegades, quan enyoro el bosc, penso que el bosc també ens deu enyorar. Quan, abans d’adormir-me, imagino els claps de fageda, les molses de la ubaga, les fulles de blada a les vores del camí, els fils d’aigua que regalimen del pendís, penso que hi són perquè esperen la visita dels nostres ulls. Ja ho sé allò del paisatge creació de la mirada. És una altra cosa. De fet la mirada especulativa destruiria més paisatge que cap catàtrofe natural i la mirada indiferent anul·laria tanta bellesa com els ulls toquessin. No, allò que espera la tardor a Collsacabra i arreu on tingui la cita anual d’acolorir el bosc, és una mirada que la reconeix tardor, com la mirada que reconeix l’amant en la mirada. I llavors m’adormo.
