La primera vegada que vaig veure surar una pedra era un dia que algú ens portava als Banys Àrabs de Girona. «No us enganyo», ens deia als petits un dels grans. «Tires un roc a l’aigua i no s’enfonsa. Són dels moros que abans hi havia a Girona». El nom sol de «banys àrabs» ja m’encuriosia amb el seu halo d’exotisme. Tot el que sabia dels àrabs era que a les cases que tenien nois en edat d’anar al servei militar parlaven de l’Àfrica amb terror i que a en Pere de cal fuster de baix li va tocar i en va tornar amb una mora, que no se sabia si era per casar-s’hi o si ja eren casats a la seva manera. Una mora, això sí, que els homes deien que era tan i tan guapa i se la miraven amb uns ulls com unes taronges. El que ningú no m’havia dit mai era que els moros tenien pedres que suraven a l’aigua.
Tot es va aclarir. En una piscina dels banys hi havia trossos de pedra tosca, de roques volcàniques que efectivament suraven. Eren dels volcans d’Olot, deien. De la lava que en sortia roent i, en refredar-se, quedava així. Ens les deixaven agafar i sospesar i comprovar que no hi havia trampa, sinó que simplement eren poroses i no pesaven tant com l’aigua i per això no s’enfonsaven. Em degué impressionar tant, que sempre més he associat els banys àrabs de Girona amb la pedra que sura.
I a vegades també me’n recordo quan diuen d’algú que sura sense mèrits i d’un altre que amb molts mèrits s’enfonsa. Com ara que vivim temps d’aquests, de surar i d’enfonsar-se. Diu que hi ha dues maneres d’intentar surar. La dels qui, davant d’esdeveniments que els depassen, fingeixen ser-ne els organitzadors, i la dels qui neguen haver organitzat els trasbalsos dels quals són l’origen, quan se’ls han escapat de les mans. Surar és mentir?
Una pedra sura. El títol del llibre de Jaume Subirana ha fet surar a la superfície de la meva memòria el record dels banys àrabs de Girona on vaig entendre que la pedra surava perquè no era pedra. Com el qui sura perquè no pesa, és porós, buit, ple de no-res, de simulació i de mentida. I agraeixo al poeta els cinc versos que no suren, que m’enfonsen amb ells.
Felicitat (Poema persa)
L’altre dia a la nit
una veu em va dir
a l’oïda: «Una veu
mormolant-te a l’oïda
en la nit és mentida».
