TRADUIR EN TEMPS MORTS

Traduir en temps morts pot donar res més que escriptures mortes? Ho diu una escriptora de nom mediàtic: «vaig començar com a traductora i encara faig traduccions, però només hi dedico els temps morts». És el maleït prejudici que fa de la traducció una activitat literària de rang inferior. És l’autoodi del traductor que, a desgrat del progrés de la teoria i la pràctica de traduir, no para de retroalimentar la poca estima de l’escriptura traductiva. Temps morts per a traduir! Maleït virus de l’originalitis i la fidelitis que infecta el sistema de l’escriptura, la lectura, l’edició, la crítica. Qui tradueix en temps morts s’autocondemna a escampar literatura morta.

És que hi ha temps morts per a l’escriptor/escriptora? Tant si escriu escrivint com si escriu traduint, l’escriptor/a no escriu en temps morts, si no vol caure en el forat de l’escriptura morta. S’entén que quan els capitans o els entrenadors dels equips de pilota demanen d’interrompre el joc, no ho fan pas per canviar de camp ni de joc ni de competició, sinó simplement per revisar les tàctiques. I això és temps mort. La rèplica fàcil és que l’escriptor/a, quan acaba un llibre, necessita refer-se, inspirar-se, abans de posar-se a escriure’n un altre. I mentrestant, en l’espera, tradueix, que vol dir reescriure el que troba escrit i que no li cal inspiració, creativitat, inventiva. Aquí hi ha la fal·làcia: creure que la traducció és una forma d’escriptura més mecànica que creativa. Si fins i tot tenim màquines de traduir! Doncs, resulta que no, traduir és escriure tant com ho és l’escriure. No hi ha escriure sense traducció. Escrivim traduint tant com traduïm escrivint. No es tracta de brodar amfibologies. L’escriptura és traductiva sempre o no és escriptura.

Sort tenim dels escriptors que escriuen en temps vius i encomanen vida a l’escriptura. Tant si escriuen per ells com si ho fan per interposició. Sort que aquest dies de Nadal porten regals impagables d’escriptures traduccionals de grans escriptors contemporanis. Com Miquel Desclot, amb un recull de títol focià (o foixià), Sol, jo, cremant a l'ombra, o com Xavier Pàmies, amb narracions de ressonàncies intimistes, magnètiques, Tots els contes de Nadal. Les poesies de Miquel Desclot alcen els models intel·lectuals de vida i d’art més exigents, formulats en paraules, colors, volums, i practicats pels millors artistes del Renaixement ençà. Les proses narratives de Xavier Pàmies fan circular uns relats de vida imaginada en les ciutats de l’Europa blanca de fora, ennegrida de dins, de carrers hiperpoblats de destinacions cancel·lades, despatxos empatxats de crisi moral i aeroports col·lapsats de boira gebradora.

Dir que Miquel Desclot tradueix Michelangelo Buonarrotti i que Xavier Pàmies tradueix Charles Dickens és una manera de dir que sí, que molt bé, en prenc nota. I…? No m’enganyo. Llegeixo Desclot. Llegeixo Pàmies.