dissabte, 25 de desembre de 2010

RETRONXA DE NADAL


4 Poesies per a Nadal de 2010
L’Oracle de Xavier Graset
de Catalunya Ràdio

Em demaneu que digui una poesia de Nadal. Us en proposo quatre. Me les porta l'atzar i s’aparten de les habituals. La primera, que sembla extreta d’uns Pastorets, és de Jacint Verdaguer (oi que m’ho consentiu?) i forma part del libretto d’un quadre líric amb música d’Enric Morera, estrenat el 1901, que per primera i única vegada posa el poeta de L’Atlàntida entre els escriptors de teatre. La segona, que desprèn una tendresa pròpia de pessebre, és de Joan Arús, poeta que es mereixeria més que l’única línia enverinada que li dedica Viquipèdia. La tercera, de Salvador Espriu, és un raig de llum negra, un crit de cec que ni en la nit clara de Nadal no troba el camí de la llum. L’última nadala, de Carles Miralles, remet als falsos missatges nadalencs que es repeteixen any rere any, com en aquell 1966, a l’inici d’una «transició» cap al punt de partença. Trieu. Si haig de triar jo, diré la d’Espriu. Però abans deixeu-me començar amb la retronxa.

Avui l’infant arrencarà a plorar, després de mirar-nos un moment a l’hora de les postres i de veure que som oficialment tan pobres. Salvat-Papasseit, que era fill d’un fogoner de la Companyia Transatlàntica, es veu que ho sabia prou. Verdaguer, que havia treballat a la mateixa companyia naviliera, ho sabia d’una altra manera. Segons ell, avui l’Infant no plora pas. A la rosa penjat de la mamella, xucla mel com una abella, mentre deixa el somriure a la Trinitat, que ho contempla des del bell cim dels cels.
Si avui el tretze vegades paternal Joan Maragall torna altre cop del Liceu com la nit que hi va esclatar una bomba Orsini, trobarà l’infant innocent que, després de deixar, satisfet, la buidada mamella, se’l mirarà altre cop i tornarà a riure bàrbarament. O si Homer fa tornar Hèctor a defensar Troia dels grecs i s’acomiada de l’esposa estimada, es trobarà que el fill el rebutja i es refugia en l’esvelta nodrissa, que el rep en l’aromàtica sina i s’hi arrauleix tot xisclant. Avui el lactant de la marededéu de la llet del Mestre de Canapost tornarà a fer el rotet després de mirar-nos un moment a l’hora del telediari i de veure que som tan mesells.

Jacint Verdaguer: L’Adoració dels pastors

Cor de Pastors
Com ull que s’amaga en la serra
lo sol s’ha aclucat;
i la nit deixa caure a la terra
son vel estrellat.
En la volta del cel enflorada
la lluna somriu,
oh pastors!, pleguem la ramada
i anem al pletiu.
Mes no sentiu
quina olor
de roses de pastor,
de lliris i violes,
clavells i julioles?
Per què, per què eixa nit
cels i terra han florit
…………..


Joan Arús: Nadala

Jo seria un ocell
adormit a la branca,
sota el fred de la nit
i l’estrella més alta.
Dormiria quiet,
amb les ales plegades,
quan la nit és foscor
i silenci i basarda.
En ple somni, de cop,
una estranya gatzara
trencaria el meu son
i la nit fóra clara,
clara com un matí,
amb el sol a les branques,
fos el tou de la neu
i florides les plantes;
i pertot cants d’ocell
i un estol d’ales blanques
i renou de cançons,
de ferrets i de flautes.
i jo, pobre de mi,
no sabent el que passa,
cantaria ben fort
i estendria les ales.
Si jo fos un ocell
en la Nit del Miracle.
…………..


Salvador Espriu: Prec de Nadal

Mira com vinc per la nit
del meu poble, del món, sense cants
ni ja somnis, ben buides les mans;
et porto sols el meu gran crit.

Infant que dorms,
no l'has sentit?
Desperta amb mi,
guia'm la por de caminant,
aquest dolor
d'uns ulls de cec dintre la nit.
…………….


Carles Miralles: Nadal de 1966

Salvador dels homes, va néixer, home,
en un pessebre.
Per a nosaltres ha nascut
aquest nadó, fill d’una verge.
Ens arriben, llunyans,
ecos d’una vella mitologia,
potser oblidada. Ens arriben
i ens troben que perdem l’esma rere petites
sol·licitacions de cada dia:
els comptes que devem,
la televisió,
el raspall de les dents,
l’última guerra.
L’infant predicava l’amor, diuen.
L’infant va néixer per a tots, diuen.
Ressò de campanes, després, només
per a uns quants entre milions i milions
d’éssers. Va néixer per a tots,
repeteixen. Predicava l’amor,
asseguren. Reis poderosos
corrien com infants portats pel somni
d’una estrella. Reis poderosos
assassinaven infants innocents,
per raó d’estat o per vici,
sense passió. A uns i altres,
també als que no eren reis,
arribà l’eco i els trobà que havien
perdut l’esma rere petites
sol·licitacions de cada dia:
els comptes que devien,
la televisió,
el raspall de les dents,
l’última guerra.
Eren, tots plegats, homes diferents,
rojos, blancs o grocs, de llevant o de ponent.
Tenien una carn igual, un cor igual.
Per a nosaltres ha nascut
i torna a néixer
aquest nadó,
fill d’una verge.