Els versos elegíacs més bells i alhora més escruixidors mai dedicats al destí d’un poble, representat en un seu personatge tràgic, tornen a vibrar «pels carrers de ciutat», quan arriben els dies tardorals de mitjan octubre. En els d’aquest any 2010 els decasíl·labs monorims del poeta Antoni Pous, desconhortants com els de Llull, fan sentir més forta la descàrrega contra Lluís Companys i més ben apuntat el tret que l’encertà.
Pels carrers de ciutat para el transport.
S’embruta pels teulats un temps absort.
Óssos arramadats baixen del nord.
Suen els murs d’angúnia, perden suport.
Joves de cuiro engeguen motos de mort;
agarren per les banyes un faró d’or.
La creu guerxuda al rostre, fusells d’import.
Han embragat les màquines de la dissort.
Van roda contra roda devers el port;
arrapen cap al cingle del morro tort.
El llustre es descarrega d’un tret somort.
Al fossat del castell hi ha l’home mort.
Antoni Pous. Desconhort a Jaume d’Urgell. 1973
A l’octubre de l’any 1970 els Jocs Florals a l’exili van trobar acollida a la ciutat alemanya de Tubinga/Tübingen i a la seva Universitat, impulsats pel lector de català Antoni Pous. Ara que fa quaranta anys, el professor Johannes Kabatek en convoca la commemoració, perquè hi tornin a ressonar –amb els versos– els trets d’Antoni Pous que –també– apuntaven a «fer-nos conèixer com a poble, des del camp cultural al camp polític». Després de quatre dècades, encara hi ha l'home mort al fossat del castell?
