dijous, 24 de juny de 2010

LA FONT DEL RECORD
















Jo sabia que la descoberta del «càntic gran» que Maragall «va donar» a la font del Covilar havia inspirat al poeta Joan B. Bertran un càntic lleu en llengua segona a la font de l’oblit de la llengua primera, la de la infantesa remota a Sant Joan de les Abadesses.

Jo sabia que als anys cinquanta, quan venia al Seminari de Vic i el portàvem a la font del Desmai, el poeta jesuïta sentia set de l’aigua de la font del record d’aquella llengua perduda en els laberints del seu vot d’obediència corporativa.

Ara sé que el poeta santjoaní Ramon Cotrina ha convertit en un nou «càntic gran» el càntic lleu del pare Bertran retornant-lo a la llengua del primer origen. La font del record ha prevalgut a la fi sobre la font de l’oblit.


LA FONT DEL COVILAR 

Jo llavors no sabia que un poeta
va donar a aquesta font un càntic gran.
Per a mi solament era
un lloc de fora vila, una fontada
distant, que es feia acompanyat.
I com s’hi jugava de bé, en els pendents
de la variada calma del paratge
on l’esquella lenta de les vaques
vibrava en els cristalls de cap al tard!
Lluminós amagatall el laberint
de bedolls i de freixes; i palestra
temptadora, i repòs de delícia
de tombarelles infantils, les verdes
blaneses d’herba i de frescor de l’aigua.
I en un bonic racó, el límpid doll
de la font, com la firma pura
del sucós paisatge pirinenc,
que omplia la pica de verdet,
del rústec i llarg abeurador
on vogaven les meves barques de paper.
Des d’allà es podia veure a sol ponent,
amb tota la llargada de la vall, i a contrallum
el poble de dibuix senzill. I quan tornàvem,
el cos fatigat que ni el senties,
i l’ànima plena de jocs i fantasies,
i el goig de jugar, pueril troballa,
a contemplar el sol sense parpelleig.


Quantes vegades havíem pressentit, amb amor-odi, la poesia de Joan B. Bertran sota la llengua imposada! Ara, Ramon Cotrina, la teva restitució del poema a l’original m’ha semblat un exercici de justícia i de pietat que torna el poema a uns versos –nous i antics alhora– d’on no havia d’haver sortit mai. Ara he descobert el «càntic gran» que has alliberat de tu mateix, tornant-te a la realitat de les coses, com ens ensenyava Carles Riba. M’agrada imaginar-nos convocats pels teus versos! Ara que fa cent anys del naixement de Joan B. Bertran, els mateixos cent que fa de la mort de Joan Maragall.


Preciosa nostàlgia, dissolta
com sol de primavera i de records,
de velles festes i d’infància en fuga.
I és bonic aquest nus, sobtat,
que ara m’enllora l’accent i la mirada.