Hi ha títols que infonen moral, com aquest: Una impossibilitat possible. Trenta anys de traducció als Països Catalans 1975-2005. Coordinat per Montserrat Bacardí i Pilar Godayol, ofereix un cert balanç –positiu respecte de dècades anteriors– i catorze mirades diversament crítiques sobre l’estat de la qüestió traductòrica.
I certament que el sol fet que el llibre sigui real, després d’haver estat possible, trenca un tabú ben establert: la invisibilitat del traductor. Qui ho hauria dit que les traduccions i els traductors com a objecte d’estudi no especialitzat arribarien a treure el nas a la superfície dels llibres normals? Tan normals com els de la col·lecció de monografies Argumenta sobre les grans problemàtiques culturals que ha d’afrontar la societat catalana, publicades a les Edicions El Cep i la Nansa de Vilanova i la Geltrú.
Perquè el problema és aquest: assimilar el principi que «la cultura catalana o serà traductiva o no serà» i que un indicador de la sostenibilitat de la cultura en català és la traducció. Ara que tenim el sincrotró Alba, algú pensa que entre les grans infraestructures de la cultura nacional falta el sincrotró de la traducció, igualment auxiliar de la recerca científica en tots els camps? Quan esdevindrà possible aquesta impossibilitat?
