Hi ha llibres que et fan creure que saps més coses de les que saps. Femer fa graner n’és un. Tracta de les eines i les feines de pagès a la plana de Vic del segle XX i, mentre el vas llegint, penses que sí, que tot allò de les sembres i les collites, la tracció animal i la rotació de conreus, les llavors i els fertilitzants, et són coses conegudes, familiars, del teu horitzó vital de la infància i l’adolescència a un poble de pagès, quan el món girava a la sínia de l’hivern i la tardor, la primavera i l’estiu.
I de sobte t’adones que no, que aquelles imatges en realitat són lluny i estranyes, com espectres d’una altra vida que havies viscut. Llavors veus que no ets tu qui en sap molt, sinó l’autor que t’ho explica i et crea la il·lusió del ja viscut, el dejà vu autèntic.
En voler veure a Google què hi deia del llibre Femer fa graner, l’error típic d’una lletra per una altra m’ha donat la resposta «Volíeu dir Pfeiffer fa graner». Doncs, no, no ho volia dir, però si ho dieu vós, senyor Google, ja m’està bé. Clico «Pfeiffer fa graner». A veure què em diu d’una de les meves actrius preferides. Llavors em remet a Els pecats del cor, un concert espectacle de jazz, poesia, veus blanques, peces de vidre, fotografies, amb música de Martí Ventura i estrenat l’any 2006 a Granollers. De la Pfeiffer, res de res. Ni al femer ni al graner, al pecats del cor.
Tant li fa. Del fons sense fons del cor, ha emergit Michelle Pfeiffer de Les amistats perilloses de fa més de vint anys per a reprendre «les males companyies» de Cheri. Gràcies, Jacint Torrents, del «Femer que fa graner». Gràcies Google, de l’error de llegir Pfeiffer per femer.
