Per cert, em vaig deixar de demanar-te qui ha denunciat la conxorxa dels periodistes que volen ser escriptors i fabriquen llibres de retallaenganxa enfront dels escriptors que s’han de guanyar les garrofes o volen guanyar-ne més, de garrofes, escrivint per a la premsa. Entre altres coses denunciava que un llibre de periodista té publicitat gratuïta dels col·legues. Avui tu demà jo. L'espai mediàtic no especialitzat que tenen els llibres se’l reparteixen entre ells. Mesos a l’avançada es creuen recomanacions d’un bon llibre per a aquest Sant Jordi.
En canvi, els articles d’escriptor són mal vistos a les redaccions: a més d’intrusos hi són acusats de no saber-ne, de no tenir grapa, de repetir-se, de què més vol, aquest, si cada any treu un llibre i cada any li cau un premi. L’emancipació literària del periodista col·lisiona amb l’emancipació econòmica de l’escriptor. Fa cinquanta anys de Truman Capote i A sang freda. Qui en sap més, la ficció o el reporterisme? Escriure o filmar? Ficcionar la realitat o realitzar la ficció? El foc d’Horta de Sant Joan fa treure fum als teclats de l’ordinador global en la cursa de qui arriba primer.
No hi veus una conxorxa d'enzes? Escrividors que escriuen tres articles al dia, tres reportatges d’investigació al mes, tres llibres a l'any i encara els queda temps per dir-se al matí sí i a la tarda també que són escriptors genials, quan en realitat són picadors de teclat. Potser aquí hi ha la clau de tot plegat: el teclat d’ordinador serveix per picar textos, quan els textos literaris no volen ser picats sinó escrits. De dins a fora, del cervell a la mà. Passant per la ploma d’abans o el teclat d’ara, eines d’escriure, no pas de produir text.
Si ho saps, ja m’ho diràs, qui ho denunciava.
