dimecres, 24 de febrer de 2010

NO ÉS UN COP DE GÈNI(T)











Està molt bé de treure el gèni(t) de tant en tant, com ho fan aquests dies Ferran Sàez Mateu i J. M. Benet i Jornet. A l’un li ha pujat l’adrenalina «contemplant amb estupor la deriva cretinitzadora de la nostra cultura» (“Postmoderns?. 23.02.10 Avui) A l’altre, en veure que Jordi Coca no entenia el seu diagnòstic del teatre «professional» dels anys seixanta i setanta com un Material d’enderroc (“Sense agror, amb nostàlgia i alegria”. Avui.23.02.10) Sàez esclata davant «l’omnipresència de la cultura de masses i els seus efectes narcotitzants», preguntant-se si encara és possible «un rebuig respectuós, però ferm» de tanta ximpleria. Benet es ratifica a qualificar allò del teatre «d’autèntic i sinistre desastre». A la base del cop de gèni(t) de l’un i de l’altre s’hi veu la ira, que és una de les nobles passions bàsiques dels humans. I dels divins. Humana o divina la ira no és l’emprenyament ni l’escalfament ni la mosca al nas ni els ous plens ni els canvis d’humor ni els exabruptes, estats d’ànnim que s’encenen i s’apaguen. La ira és la justa, justificada indignació enfront de l’agressió sistemàtica, el rebuig ferm d’una injustícia duradora. Això sí, de tant en tant no es pot contenir i irromp amb un «ja n’hi ha prou» o un «no és això, companys, no és això». Amb humor i tot, sense enfadar-se. Com la ira de Sàez. Després de constatar que la generació educada en la ideologia del pensament tou, dèbil, ni tan sols no deu entendre moltes paraules del seu article (en el cas improbable que el llegissin), acaba apel·lant a la «comunió postmoderna», la festa de les festes on tothom s’entén combregant en les grans idees del moment: el futbol és el futbol, encara queda molta lliga.