¿On podré deixar dit? (28 de febrer).Ens hem saltat el programa del seminari de Literatura i Traducció i hem anat de dret a Palau i Fabre. ¡Quina experiència llegir poemes seus amb gent de vint anys que no saben ni que existís! Avui tocaven les cosmogonies, els mites dels orígens del món que han construït les religions i les literatures antigues d’ençà dels temps fundacionals. Els llibres de la Bíblia, l’Alcorà, els Vedes, els mites maies. Quatre propostes literàries en traduïbilitat incessant. Avui, a més, s’ha incorporat al seminari una altra Laura, de Catalunya. Benvinguda.
L’enllaç amb la poesia de l’Alquimista ha vingut rodat. Hem llegit el seu Cant espiritual en quatre llengües, primer distintes i després totes quatre alhora. Ha fet una música com un coral de Bach.
He recordat que Palau i Fabre escrivia versos per ser dits i deia els versos declamant, posant-hi la matèria fònica que solda música i sentit. Sentir i veure Palau declamar «Los dos campanars», és un regal immens de Perejaume el dia que va fer ressonar setanta veus «verdagueres» declamant Verdaguer simultàniament des de setanta punts del terme de Folgueroles, mentre Palau, únic i sol, (de)clamava al peu del pedró monument l’elegia final de Canigó.
¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d’or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
la poesia en la veu del poeta sinó en la veu de la seva poesia?
