dilluns, 17 de març de 2008

MONTAIGNE/RABELAIS

Ximpleries acurades o serioses

La culminació de la publicació dels "Assaigs" de Michel de Montaigne en traducció de Vicent Alonso és una bona notícia. Tant pel fet en ell mateix com perquè aquest III volum ja el teníem en traducció d’Antoni-Lluc Ferrer i ara podrem comparar dues traduccions. L’incipit convida a triar entre
«Ningú no està exempt de dir ximpleries. La dissort és de dir-les acuradament» i «Ningú no està exempt de dir ximpleries. La desgràcia és dir-les seriosament». El canvi de «dissort» per «desgràcia», d’«acuradament» per «seriosament» i sobretot la caiguda de la preposició «de» davant de l’infinitiu, indiquen quina és la posterior, passada per la pressió del català dit «contemporani».
Altrament descobreixo lectors que confessen sentir-se decebuts de la lectura dels Assaigs de Montaigne. «Me l’imaginava més gran», diu Francesc Hervada al blog Fusteria de Text.
Un amic em deia: –Més Rabelais i no tant Montaigne. Jo diria:–Montaigne sí, però Rabelais també. I no sabria dir si és una ximpleria acurada o seriosa.