Per a llegir a la Fira del Llibre de Frankfurt amb motiu de la presentació del 1er volum de Carrers de Frontera / Grenzen sind Strassen, el 14 d’Octubre del 2007.
Amics: Llegiria de grat la història de l’escriptor convidat a la Fira del Llibre de Frankfurt que va convertir el discurs inaugural que li havien demanat en un conte on narrava la història de l’escriptor convidat a la Fira de Frankfurt que convertia el discurs inaugural en un conte on narrava la història…
Però us l’estalviaré. La meva aportació a la intertextualitat anirà en sentit contrari. Saltant del conte al discurs i del discurs a la poesia canviaré prosa narrativa per prosa discursiva i, en comptes d’amenitzar-la amb sentències de famosos, la reblaré amb quatre versos de la guia universal de carrers singulars o "carrerer" dels poetes. No ho faig, doncs, perquè la poesia, a causa de no ser competitiva, calgui deslocalitzar-la cap a d’altres gèneres ni tampoc perquè els poetes reclamin ser rescabalats de la injúria antiga de Plató que els expulsà de la República ni de l'exclusió moderna d'Adorno que els eliminava de la lírica després d'Auschwitz, acusats d’excessos d’imaginació. Som a la Fira i barato prosa per poesia perquè és en poesia que la intertextualitat triomfa convertint les fronteres en carrers allà on els GPSs de la incomunicació converteixen els carrers en fronteres.
Amics: Llegiria de grat la història de l’escriptor convidat a la Fira del Llibre de Frankfurt que va convertir el discurs inaugural que li havien demanat en un conte on narrava la història de l’escriptor convidat a la Fira de Frankfurt que convertia el discurs inaugural en un conte on narrava la història…
Però us l’estalviaré. La meva aportació a la intertextualitat anirà en sentit contrari. Saltant del conte al discurs i del discurs a la poesia canviaré prosa narrativa per prosa discursiva i, en comptes d’amenitzar-la amb sentències de famosos, la reblaré amb quatre versos de la guia universal de carrers singulars o "carrerer" dels poetes. No ho faig, doncs, perquè la poesia, a causa de no ser competitiva, calgui deslocalitzar-la cap a d’altres gèneres ni tampoc perquè els poetes reclamin ser rescabalats de la injúria antiga de Plató que els expulsà de la República ni de l'exclusió moderna d'Adorno que els eliminava de la lírica després d'Auschwitz, acusats d’excessos d’imaginació. Som a la Fira i barato prosa per poesia perquè és en poesia que la intertextualitat triomfa convertint les fronteres en carrers allà on els GPSs de la incomunicació converteixen els carrers en fronteres.
Els primers versos acarrerats siguin de Friedrich Hölderlin, Ein Schicksalslied:
Doch uns ist gegeben,
Auf keiner Stätte zu ruhn,
Es schwinden, es fallen
Die leidenden Menschen
Blindlings von einer
Stunde zur andern,
Wie Wasser von Klippe
Zu Klippe geworfen,
Jahrlang ins Ungewisse hinab.
Els segons versos acarreredors són de Carles Riba, Cant del destí, i fan:
Però a nosaltres
no ens és donat de tenir
repòs en cap lloc,
s’assequen, rodolen
els mísers humans
a cegues de l’una
hora dins l’altra,
com aigua de roca
a roca llançada,
anys i anys dins l’incert, daltabaix.
Paul Celan converteix fronteres en carrers a Tübingen, Jänner
Zur Blindheit über-
redete Augen.
Ihre ¬– »ein
Rätsel ist Rein-
entsprungenes«–, ihre
Erinnerung an
schwimmende Hölderlintürme, möwen-
umschwirrt.
Besuche ertrunkener Schreiner bei
diesen
tauchenden Worten:
Käme,
käme ein Mensch,
käme ein Mensch zur Welt, heute, mit
dem Lichtbart der
Patriarchen: er dürfte,
spräch er von dieser
Zeit, er
dürfte
nur lallen und lallen,
immer-, immer-
zuzu.
(»Pallaksch. Pallaksch.«)
Per últim, les fronteres acarrerades d’Antoni Pous fan: Tubinga, Giner,
Ulls per-
suadits per a la cegor.
Llur – «un
enigma és pur sallent»–, llur
record de les
surants Torres de Hölderlin, amb
volior de gavines.
Visites de fusters ofegats sota
aquestes
somorgolladisses paraules.
Vingués,
vingués un home,
vingués un home al món, avui, amb
la barba de llum dels
patriarques: poguera,
si tant fos que parlés d’aquests
temps,
poguera
sols balbejar i balbejar,
sempre–, sempre–
sussús.
(«Pàl·laix, Pàl·laix.»)
De Hölderlin a Celan i de Riba a Pous si alguna activitat humana és una fira d’intercanvi, aquesta és la Literatura, la Intertextualitat on els carrers dissortadament també esdevenen fronteres que sortosament tornen a esdevenir carrers. En aquesta direcció va el llibre que presentem avui.
Triar Hölderlin i Celan com a guia de carrers alemanys suposa agafar la via més extrema. Perquè Hólderlin patí la nazificació i la desnazificació i perquè Celan no visqué mai a Alemanya.
Triar Riba i Pous com a guia de carrers catalans suposa igualment agafar la via més extrema. Perquè Riba fou víctima de l'espanyolisme franquista i català. I perquè Pous sucumbí a Alemanya en l'intent de convertir en carrers les fronteres que el separaven de Catalunya.
Triar Riba i Pous com a guia de carrers catalans suposa igualment agafar la via més extrema. Perquè Riba fou víctima de l'espanyolisme franquista i català. I perquè Pous sucumbí a Alemanya en l'intent de convertir en carrers les fronteres que el separaven de Catalunya.
