Grandiositat patètica de personatge de tragèdia grega la de Porcel avui al Palau de la Música en agraïment pel Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Ni Homer ni Ulisses, com volia Villatoro, ni la pròpia obra com ectoplasma d’ell mateix, com deia ell, sinó Orestes o Agamèmnon, posseïts pel déu. La «pàssia», el sofriment, la passió, la malaltia, el pathos, tot li ha esclatat en un borboll incontenible de Suplicant en cerca de simpatia, de compassió. Ha acudit a Heidegger per explicar les seves «lletres catalanes» sorgides del món d’Andratx, quan la mare els feia sentir l’udol del gos, «es ca que luda», que a les nits de lluna udolava per avisar la mort i veien la mort passar en cerca de l'elegit. Ha il·lustrat la seva opció metafísica apel·lant a Heidegger. La llengua té ànima, la literatura és la casa de l’Ésser i no l’expressió de la contingència, situada històricament. Metafísica versus sociologia. Penses escriure Lletres Catalanes, però en realitat és l’Ésser de les lletres catalanes el que escriu en tu.
«El pensament de Celan sobre aquests problemes sembla més aviat teològic que profà. Entén el llenguatge com a casa de l’ésser (Heidegger), i no els llenguatges com a finestres de l’ésser (Llull)». Antoni Pous, Traduccions de Celan.
Arnau, som a l'Sprachgitter que Pous tradueix per Reixa de locutori?
