dimarts, 4 de maig de 2010

L'HOME QUE PROMET coses que [sap que] no pot complir

Un home pobre i malalt, desenganyat dels metges, suplicava als déus que el guarissin, que, si es posava bo, els sacrificaria cent bous i els faria mil ofrenes. La seva dona, que ho sentia, li va preguntar «i com ho pagaràs, tot això?». Ell li va dir: «Però, que et penses que em curaré, i els déus m’ho podran reclamar?».
Aquesta faula vol dir que hi ha persones que no s’hi pensen gaire a fer prometences que saben que no compliran.


En algunes versions l'home de la faula és un sabater que promet fer unes sabates que sap que no pot ni sap fer. Em va sortir ahir fullejant a l'atzar ell llibre de Faules d’Isop, tot anant al programa de «L’Oracle» que fèiem al recinte industrial de can Ricart, on ens van ensenyar el que serà Linguamon, un projecte molt ambiciós –que diuen ara carregant el "molt"–, el primer Museu de les Llengües del món. La vaig retreure perquè, mentre hi anava amb el taxi, m’havia fet una prometença a mi mateix: que hi esmentaria la primera faula que em vingués als ulls. En veure que em sortia la de l’home que promet sabent que no pot ni vol complir el que promet, vaig pensar que l'havien triada els déus en esguard dels prometedors actuals. Vaig, doncs, referir-m’hi assenyalant cap a un altre escenari i no sense pensar, però, que la contrafaula ensenya de no fer prometences que, encara que les puguis complir, potser –només potser– val més no complir-les.