Gràcies, Josep Maria Domingo, de la invitació a l’acte de la Universitat de Lleida, tan carregat d’abast simbòlic: plantar, en reconeixement del valor dels creadors i la paraula, un esqueix del llorer que Verdaguer va plantar a Vinyoles d’Orís el 1873 i en va ser coronat “Poeta de Catalunya” a Ripoll el 1893.Mentre se'ns rifen la nació catalana a la botiga de can penja i despenja del regne d'Espanya, mentre se’ns poleixen la Universitat de Catalunya en un plat de fideus a la bolonyesa, cuinats entre l’altiplà carpetovetònic i la Brussel·les del funcionariat d’Europa que no reconeix la llengua catalana.
És estimulant un gest com el vostre: posar al bell mig de la Facultat de Lletres de la Universitat catalana més antiga el llorer de Verdaguer, símbol de la perennitat de la seva i nostra llengua nacional. Llorers més duradors que tribunals constitucionals que no reconeixen els drets inalienables dels catalans, llorers contra crisis que empobreixen més els pobres, llorers enfront de polítiques lingüístiques adverses.
Enhorabona, amic, per la iniciativa. Felicita tots els qui amb tu heu plantat a Lleida l’arbre de la fe en el futur. En endavant, com els qui el vam plantar un dia a la Universitat de Vic, us sentireu contemplats per la colla de Hölderlin que va plantar l’arbre de la llibertat a Tubinga. Sempre ens quedarà el llorer plantat en terra acadèmica. Sempre perdurarà el valor dels creadors i de la paraula.
