dimarts, 5 de gener de 2010

CAMUS:TRUCADA PERDUDA

Altre cop Albert Camus. Què vol ara? La primera trucada va arribar amb els regals de Nadal, quan la Carlota va portar la biografia Albert Camus. Une vie, d’Olivier Todd: “té, no ho sé, Camus, el tenia a casa i he pensat si et podia interessar”. El vaig començar de fullejar i em va atrapar. La nova trucada perduda me la trobo avui, quan Camus apareix a la TV Arte. Ah! Sí! És clar! Toca cinquantenari de la seva mort el 4 de gener de 1960. Tenia 47 anys. “Massa jove”, diuen que va dir sa mare, la Caterina Sintes, d’ascendència de Menorca. Feia dos anys li havien donat el premi Nobel de Literatura. El seu amic/enemic Sartre el refusaria.

La nova trucada perduda em xucla als darrers anys cinquanta, quan, llegint L’exil et le royaume, via Antoni Pous, m’inundava l’absurdisme que ens feia debatre entre absoluts filosòfics, existencialisme, cristianisme, comunisme, i vitals, compromís, autenticitat, renúncia. M’enlluernava Camus, el pied noir, l’exiliat d’”estirp espanyola per la banda materna, però oriunda de les Balears i, per tant, més catalana que castellana”, diu el biògraf Todd. M’enlluernava la seva prosa francesa, que aprenia llegint-ne i el seu posat d’home bo, que trobava “autèntic”. Vèiem Camus en el posat d’home més que bo del seu admirador imitador Miquel Martí i Pol. Quina admirable traducció la de L’exili i el regne a quatre mans dels dos amics de Sueca, Joan Fuster i Josep Palacios!

A la trucada perduda d’Albert Camus hi ha ressonat el cinquantisme, que demana que li facin cas. Sí, els anys seixanta han tingut trompeters. Els cinquanta esperen que els reconeguem.