Primer:
Esmorzar
a cal Cisteller, can Pasqual, a la plaça de casa, de Folgueroles, amb la Merxe
i en Joan. Hi ha un enterrament amb molts autos i molta gent. Trobo en Lliberti
i em diu que enterren en Miquel Masramon, en Miquel de can Guiller. Entro a
l’església i agafo un recordatori. Recordo com tocava l’harmònium i cantava a
les misses de diumenge i als enterraments. Havia estudiat al Seminari Menor de
Vic, que era a la Gleva. Quan hi vaig ingressar jo, ell em va fer
d’introductor. M’hi va portar el pare en el Renault groc d’abans de la guerra i
hi venien també els Masramon, en Miquel i el seu pare, que devia fer companyia
al meu. En arribar a la Gleva, centenars de nois entre deu anys –com jo– i
quinze o setze, els grans, omplien
l’esplanada de davant del santuari i l’internat. Allà en Miquel de can Guiller es va transformar. Era en Masramon. Em
presentava als seus companys, que començaven quart curs, m’ensenyava les aules,
una immensa sala d’estudi, la capella fosca del soterrani, el dormitori, el menjador a l’altra banda de
la plaça. En Miquel Masramon va ser el meu introductor a aquell món desconegut,
on jo, que tenia 10 anys, entrava amb ulls esbatanats. Va sonar una campana,
vaig dir adéu al pare i ens varen posar en fila índia, ordenats per cursos i
ordre alfabètic. En Masramon se’n va anar al seu lloc i llavors vaig trobar-me
sol enmig d’aquella munió de nois. Allà mateix vaig començar d’enyorar-me de
casa, però fins a la nit, al dormitori fosc i silenciós, no vaig esclatar en sanglots, colgat sota la roba del
llit, perquè no em sentís ningú. En Masramon era dels grans, feia quart curs i
ja li tocava un altre dormitori. A la Gleva hi havia cinc cursos i després del
cinquè els estudiants passàvem a Vic, als cursos de filosofia, tres anys, i de
teologia, cinc. Ell va plegar abans, em sembla que no va arribar a cinquè. Al
seu curs hi estudiava un altre de Folgueroles, en Ramon Aumatell, que també va
penjar els llibres a la figuera. En Masramon, que no tenia gaire salut, va
continuar alguns estudis de música i col·laborava a la parròquia tocant
l’harmònium i cantant. Després es dedicà, em sembla, a instal·lacions
elèctriques en els anys bons de la bombolla immobiliària. En els primers
ajuntaments democràtics va arribar a alcalde. Al senzill recordatori de
l’enterrament hi llegeixo les dates biogràfiques justes: 1932-2015,
vuitanta-tres anys, doncs. A l’altra pàgina de l’estampa s’hi llegeixen
els versos de la Dolça Catalunya,/pàtria del meu cor. En el seu mandat d’alcalde a
la dècada de 1980 va voler deixar empremta verdagueriana marcant un itinerari a
l’entorn de Folgueroles amb uns massissos pedrons que porten versos del
poeta. Ves per on avui l’atzar m’ha
disparat el record de moments llunyans compartits amb en Miquel de can Guiller,
que ara és de cos present a l’església, mentre m’acosto al bassiol del Racó de
Mossèn Cinto i escolto el ressò dels
versos de l’hermosa vall, bressol de ma
infantesa,/blanc Pirineu;/marges i rius, ermita al cel suspesa,/ per sempre
adéu!. Un comiat, Miquel Masramon, introductor meu a la Gleva, a qui em
permeto d’introduir en aquestes notes de records.
Segon:
Amb
en Joan, en havent esmorzat, hem sortit de la plaça de Folgueroles i hem
enfilat el carrer de la Rambla amunt, a caminar una matinal de dues hores, que
hem començat a la bassa del Masdencoll. D’allà hem passat per damunt de l’Arumí
i can Garbells. Hem vorejat Puigsec, on no hem deixat d’evocar llegendes urbanes i rurals de la
seva mestressa i del marit, Togores. Més enllà assenyalàvem l’Albareda, de Sant
Julià de Vilatorta. Hem vist emboscades
les pedreres d’on extreien pedra a barrinades. Hem pujat a veure el Casol
ibèric de Puigcastellet, hem arribat a can Barretina i hem continuat cap al
monestir-castell de Sant Llorenç del Munt, al cim del turó que hi fa la carena
partionera on comencen les Guilleries. Allà on no saps què impressiona més, si
la mola imponent del castellàs penjat damunt del cingle, o si les roques de foc
que s’encenen només de tocar-les el sol i mirar-les, o si el mar d’ones de verdor, Verdaguer dixit, esteses des dels cingles de
Tavertet i de Sau fins als peus del Montseny, que t’enlluernen encara que no
siguis en Cinto poeta. De tornada no hem passat per la masia de Collsameda,
sinó per la Carena llarga, el Gorg de Llitons, la Sorrera, l’Obaga del Masdencoll. Pel camí hem trobat
corrues d’erugues processionàries. En Joan m’ha ensenyat que si treus la
capdavantera, la processó es para, les erugues comencen de bellugar-se en totes
direccions i són incapaces de reprendre la filera. No ho veia d’ençà que érem
petits. Hem vist unes mates d’orella
d’ós, que diu que es considera un «fòssil» vivent que fa
milions d'anys ocupava els Pirineus. Hem vist narcisos minúsculs, però
exactes que els que la Merxe té al jardí i als gerros de la casa. Hem trobat
claps de violes d’olor i flors d’herba
fetgera, que en dèiem violes bordes, perquè són com les violes d’olor, però ni
fan olor ni tenen el color morat viu, sinó un lilós pàl·lid. Pobretes, els
dèiem bordes. Després, hem aclarit que són la flor de l’herba fetgera i que
també en diuen violes de pastor i violes de llop i violes de galàpet. Però són anemones,
un nom de l’aristocràcia floral. Ho he aclarit al volum immens de l’«herbolari
de Sau», Santi Jàvega, La flora medicinal
d’Osona i els seus usos etnobotànics, que em van regalar la Carlota i en
Víctor el Nadal passat.
I
tercer:
Al
vespre al Temple Romà de Vic presento amb l’autor Til Stegmann el seu llibre Ambaixador de Catalunya a Alemanya. Un
llibre de memòries de la seva llarga i productiva trajectòria de promotor del
català i de la causa catalana a les Universitats d’Alemanya a tres nivells,
lingüístic, cultural i popular. En deu episodis. Al primer conta que va néixer
de pares alemanys a Barcelona el 1941 [dos anys després de l’ocupació militar
espanyola de Franco i en plena eufòria bèl·lica de Hitler], però no va
descobrir fins deu anys més tard, de retorn a Alemanya, que la llengua de la
seva ciutat natal era el català. A l’últim episodi conta com l’any dels Jocs
Olímpics de Barcelona, el 1992, va publicar una Guia pancatala na, Katalonien und die katalanischen Länder,
sense deixar-se’n ni un, Barcelona,
Balearen, Land València, Andorra, Nordkatalonien mit Rosselló. I clou el
llibre amb uns capítols sobre La
Cerdanya, verdaguerianament, sobre El
vol de Flordeneu i Gentil, sobre la seva ascensió al pic de Canigó des de
la Universitat d’estiu de Prada, on va contemplar la sortida del sol i on va
recitar «Los dos campanars» davant dels acompanyants, fent èmfasi als versos de
conclusió: al Canigó no el tiraran a
terra, / no esbrancaran l’altívol Pirineu. Li vaig fer recordar que la
causa catalana a Alemanya ha tingut, a més dels catalanistes de Frankfurt, els
del «Cercle de Tubinga», amb Eugenio Coseriu (personatge de la novel·la de
Jaume Cabré, Jo confesso), Johannes
Hösle, Brigitte Schlieben Lange, Jens Lüdke i el meu, nostre, Antoni Pous.
I encara un quart temps:
