CAPACITAT D'ADAPTACIÓ

Fins fa uns anys, quan em recordaven el mèrit de la creació de la UVic, hi afegia que no era pas individual sinó l’obra d’uns equips de professors que havíem dirigit el projecte des dels inicis en els anys setantes i vuitantes del segle passat, amb la col·laboració dels alcaldes Ramon Muntanyà, Pere Girbau i Jacint Codina i d'exemplars empresaris mecenes de la comarca. Quan m’ho recorden ara, hi afegeixo que ja fa gairebé una dècada que el mèrit és dels equips nous, continuadors i renovadors.


En efecte, el rector David Serrat va regir la UVic del 2002 al 2006 i la rectora Assumpta Fargas ho ha fet fins ara, el 2010. Serrat va tenir-hi un paper essencial per a la consolidació de l’aportació econòmica de la Generalitat. El paper essencial de la rectora Fargas ha consistit a entomar el repte de Bolonya i adaptar els estudis als canvis de la demanda en un clima de crisi. Cadascun a la seva manera han conduït la institució amb responsabilitat i capacitat d’adaptació. Tots dos es mereixen un reconeixement.

Amb això vull dir, primer, que els mèrits dels dirigents inicials de la UVic s’han ampliat als seus successors i, segon, que la institució ja no és –sortosament– la que vàrem crear, per més que porti el mateix nom i tingui els mateixos objectius. En l’engranatge del binomi continuïtat-renovació es troba el secret de les institucions cridades a perdurar. És clar que els nostres successors no van governar la UVic igual com la governàvem nosaltres. Tant se val. La successió generacional és imparable com ho són els canvis de l’«esperit del temps».

Per això els relleus periòdics en els càrrecs de govern de les universitats, previstos cada quatre anys, no haurien de respondre a la dinàmica de les lluites pel poder ni representar cap crisi de fonaments. Les universitats són institucions capaces de travessar totes les crisis, perquè responen a la necessitat bàsica del coneixement. Fins i tot són capaces de renéixer de les pròpies cendres com l’au fènix. La UVic, d’orígens medievals, no va caure sinó manu militari, suprimida per Felip V amb totes les universitats de Catalunya com a represàlia de la Guerra de Successió, però va renéixer a l’última dècada del segle XX amb les de Girona, Lleida i Tarragona/Reus.

Avui la crisi econòmica i el canvi de paradigma cultural posen a prova la capacitat d’adaptació de les institucions universitàries a Catalunya i a Europa. És el moment, doncs, que la renovació de càrrecs a la Universitat de Vic respongui a la capacitat d’adaptació al futur, sense renunciar a les pròpies bases: Ajuntament(s) i Generalitat d’una banda, societat civil i comunitat universitària, de l’altra. Si aquesta visió es transmet de rectorat a rectorat, l’engranatge de la continuïtat i la renovació de la UVic estarà assegurat per damunt dels canvis de càrrecs directius.

Fins ara la UVic ha tingut tres rectors, cadascun amb el seu equip, el seu claustre, el seu Patronat i els seus estudiants. El quart rector i el seu equip comencen ara, en moments difícils de fractura del consens. Benvinguts a la cadena institucional. Els estudiants, que cada curs es repeteixen i es renoven, són la metàfora perfecta de la continuïtat i la renovació que l’equip de Jordi Montaña haurà de dirigir. Estudiants, rectors, alcaldes, patrons, claustres i consellers, som alhora continuadors i renovadors. Més endavant també serem continuats i renovats. Per això, quan em pregunten per què assumeixo l’encàrrec del Patronat de la FUB de formar i presidir el seu Consell Assessor, la meva resposta és: per contribuir a la capacitat d’adaptació de la nostra Universitat en temps difícils. O sigui per adaptar-me i continuar mantenint i renovant aquestes idees.