A
mi també m’agraden més els ocells petits que els grossos. Els aucells, que diu molta gent i que el
diccionari normatiu també registra. El problema és on acaben els ocells petits
i on comencen els grossos. I si ocell
ja és diminutiu d’au, segons el savi Coromines, resulta que ocell petit és una redundància? A
Folgueroles els ocells petits eren la cadernera i el pinsà, el gafarró i la mallerenga, el pit-roig i
el verdum, la cuereta i el bitxac, l’oreneta i la falcia, el pardal cridaner i
el rossinyol subtil. Eren, si fa o no fa, els mateixos que quan Verdaguer anava
a caçar nius o a caçar ocells amb creueres i vesc i els tancava en una gàbia.
Els que fa parlar a Què diuen els aucells,
així, aucells.
Els ocells grossos no
ho eren gaire. Eren mitgencs, com la puput i el corb, la perdiu i la guatlla,
la merla i la griva, l’oriol i el gaig, l’esparver i el cucut, la garsa, el
tord, el todó, la tórtora, el colom. A casa hi havia dos ocellots dissecats que
el pare deia que eren garses marines. Els grossos de debò no eren gaire
freqüents. «Hem vist una cigonya» o «han passat les grues», deia algú. Els més
que grossos, els enormes, com els pelicans, o els fantàstics, com els dragons
alats, els vèiem en dibuixos i cromos que n’augmentaven la grandària
monstruosa. I en una enciclopèdia llegíem que l'ocell més
gran del món és l'estruç i el més
petit el colibrí, que
pon uns ous de la mida d’un pèsol
i es anomenat també picaflor, perquè s´alimenta
del nèctar de les flors. I encara hi havia els nocturns. La ratapinyada, que no
és ocell, però vola, i el mussol, i l’òliba, que a la nit sentíem xiular als
darreres de casa, a les golfes de l’església.
El
reietó, el teníem com el més petit, però
potser era per la rondalla que ens contaven del reietó que va guanyar la
prova d’altura, el dia que els ocells
varen competir a veure qui volaria més amunt. Guanyava l’àguila, naturalment,
però quan l’àguila ja havia deixat avall tots els competidors i es creia
guanyadora, saltà el reietó, que s’havia enfilat a la seva esquena sense que,
de tan poc com pesa, l’àguila se n’adonés, i va alçar el vol més amunt i va
guanyar la prova deixant l’àguila amb un pam de bec.
A
mi també m’agraden més els ocells petits, com a Nan Orriols, que ha publicat un
segon llibre de poesia amb el títol Ocells petits. Les raons de la seva preferència són que Els ocells més xerraires són els petits: les caderneres, els pinsans,
els rossinyols. Els grans, com
l’aligot, el voltor, l’aufrany, només saben cridar. Seria molt trist el bosc, si no hi refilessin els ocells petits. A més,
els ocells grans no van ben vestits. Mireu els colors, en canvi, dels
abellerols, dels lluers, de les caderneres, dels gaigs...
A
mi m’agraden perquè canten, que ja ho diu El
cant dels ocells. I canten sense
paraules com fan les cordes del violoncel tocades per Pau Casals. I els que en
saben més, refilen. Engabiats pels ocellaires de concurs o lliberts. Al bosc, a
la bardissa, a la ciutat. La merla i el merlot, que aquest any han niat a un
plàtan del carrer de davant de casa, s’han passat dies i nits cantant, xiulant,
xerrant o com sigui que se’n digui. Fins no fa gaire no sabia el que diuen els
entesos: que els ocells de ciutat canten més per compensar el soroll i que els
dies feiners canten més alt.
I
no m’agraden els voltors, que ni tan sols es mereixen versos, perquè Ho saben tot./ Violen intimitats./ Menteixen
sempre./Els plau de fer mal / i saluden els altres amb un somriure. /Com els
voltors, volen en cercle / i busquen víctimes / per al seu món sense vida.
M’agraden
els ocells petits i m’agraden també els versos petits. No les ratlles curtes
posades en columna. El vers petit com el que feia Verdaguer a Brins d’espígol per a la flor del Lli :
Jo
só
bri
fi
de lli.
Tinc
Cinc
fulles
en la flor,
totes belles
i vermelles
com un cor.
M’agrada el vers petit que no és fa només amb síl·labes, com el cant no es fa només amb notes. I m’agraden els cinc grans petits homenatges de Nan Orriols a poetes amics, com Intent d’homenatge a Joan Margarit, Verdaguer encara [innocent i rebel, i que per mi és el millor], Reduint Reduccions (Petit homenatge a Segimon Serrallonga), A Josep Esteve i Cubí, i a Ramon Cotrina, a qui fa culpable que el que escric es pugui llegir i que –hi afegeixo jo– tots els ocells de l’ocellada de Josep Esteve i Cubí hagin acudit a il·luminar el llibre.
Sé
que un dia d’aquests Nan Orriols presentarà el llibre Ocells petits a una llibreria de Barcelona. No hi podré anar, però
recordaré aquella Niuada de calàndries
poetes de ma terra, que Verdaguer enyorava des del mar d’ones de debò de
l’Atlàntic, el mar que imaginava contemplant el mar d’ones de verdor de les
Guilleries. I recordaré el que deia que diu la calàndria quan canta:
Lo cantar de la calàndria
és un cantar molt humil;
cantant, cantant, va dient-ne:
«val més un amor que mil».
